Aniversari Ca L'Amador

L’aniversari del Restaurant Ca l’Amador a Josa del Cadí es va celebrar en l’estricta intimitat: només uns quants manats de desig i uns molts grapats de gust.

Ahir, mentre observava el so del ramat veia la música de les copes brindant. Érem una colla exquisida que compassàvem sabors, acompanyàvem coccions i buidàvem històries, érem com trobadores buscant secrets dins de cada ampolla, rere cada mossegada i al voltant de cada alè. Ho fèiem al ritme dels bits per segon que sortien de cada petó volador, de cada somriure còmplice i de cada pensament llibertí. Tot era intens, només calia seguir els impulsos elementals que sorgien entre taules nues de maquillatge i replenes de veritat.

A l’arribada, un barret de palla i el saludo fumejat d’una brasa fent-se. Rostres bonics i alegres, amables -immensament bonics, alegres i amables-. Expressions de sorpresa, de ganes i de gana de conversa. Expressions d’infantesa, novelles i encuriosides, expressions de nens i de nenes contentes. Carícies d’aprop, de lluny, de dalt a baix i de baix a dalt. Ràpides connexions de wifis i bluetooths entre mascaretes prepirinenques d’estiu.

A l’entremig, una barra de colors i un relat fumejat de sang calenta. Visca la glaçonera, visca el còctel, visca les olles, els vols, els embotits i les tòfones. Visca els plats, els bancs i les fustes. Visca la intenció amb la que em serveixes, em dones, m’omples i em poses. Visca la cuina i la porta de la cuina sempre oberta. Visca el suc i la transformació. Visca el sol caminant per l’era i visca l’ombra aixecant camises. Visca el cant i la carn i els ous i la llet. Visca el pa amb tomàquet i la pedra. Visca el canaló, el blau i el tendre. Visca la cuixa, l’espatlla i el braç. Visca l’airet entre les cames i rere l’orella, l’airet que surt dels llavis contents que canten des de l’escala. Visca la teva mirada de reüll, les mirades rectes i les funambulesques. Visca el teu braç a la meva cuixa i visca la teva espatlla amb la meva. Visca la dolçor feta número. Visca el dos i el zero.

Visca la família que ho veu parir, la muntanya que presència, la posta de color rosa, el veïnat, l’amistat i l’amor. Visca l’herba, la farina i el romaní. Visca l’església que proveeix i que veu. Visca el tractoret i les passejades. Visca el bolso i visca la sandàlia, la bamba i el pantaló, visca l’entrecuix i les entranyes. Visca el Prepirineu, el fogó, el forn i la cassola. Visca el Cadinell que els mals espanta.

A l’acabar, un mercat de petons escalfats per la lluna i un adéu fumejat de fins aviats!. Al marxar, un combinat de sensacions al girar al coll i a l’aixecar el nas. Al baixar cap al cotxe una cremor, un gest i una bufada a la nuca, un calfred i un gemec. Amistat en estat sòlid, liquada, deshidrata, rallada, salpebrada i ensucrada.

Ja en el record, paraules farcides de brots remeiers i arrebossades d’aromes etíliques.

Propostes fusionades amb bons, agosarats, folls i provocadors desitjos.

Ahir, mentre observava el so del ramat veia la música de les copes brindant. Ahir, mentre et gaudia em regalaves -de nou- amor. 20 anys després i encara fent l’amor...

Tot un regal ser amb tu.

Moltes gràcies, Ca l’Amador!

Felicitats, Salut i per 20 més!

Per Núria Farizo @nuriafaris

Som imparables

Vet aquí una vegada que vaig tenir una revelació. Va ser en un d'aquells escassos moments a la vida que un mira cap endins i hi fa un dia ben clar, sense ni un núvol. Em vaig dir que per què no ajuntava dues passions, el periodisme i el vi, i començava així un nou camí de vida. No em va costar gens estar convençut que sí, que era possible, però malgrat això no vaig tirar endavant fins que no vaig fer una anàlisi acurada per assegurar-me que, a més de ser una idea molt estimulant, també era viable. Convèncer l'entorn d'aquest pas ja va ser més complicat, però tenia el més important, la força interior. I quan la tenim, som imparables.

El meu voltant va quedar sorprès, però sense el seu suport no hauria arribat fins aquí. Hi ha qui no n'és conscient de quin ha estat el seu paper o que ja no hi és per explicar-li. Així que aquest text en temps de coronavirus vol ser un homenatge a tothom que és corresponsable d'haver fet que jo escrigui sobre vins. Jo en dic els culpables necessaris. Començo pel principi. El meu avi de Sant Gregori (Gironès), en Juan Lozano, em va ensenyar a estimar la terra. Que allò que naixia d'ella era quelcom important, molt valuós. I m'havia fet un dels nens més feliços del món quan, en tornar d'unes colònies, vaig descobrir que m'havia plantat un hort en el jardí de casa. Encara recordo aquella tarda calorosa de maig amb força detall.

Em vaig fer gran. Recordo que l'avi era dels que tenia la bota del racó, que una vegada el vaig acompanyar a buscar-ne, que a casa el vi sempre havia estat present i que es brindava amb cava. Vaig estudiar periodisme. A la carrera vaig conèixer la Dèlia Perpinyà, dels Guiamets (Priorat). Eren temps en els quals bevíem sangria, però la Dèlia ja ens havia dut alguna ampolla del Gran Mets. Vaig començar a exercir el periodisme. Recordo el dia de fa una dotzena d'anys que em vaig comprar un vi de 14 euros fet en dipòsits de ciment. Cobrava el salari mínim del moment, però mai he sabut posar límits a la curiositat. Coses de periodistes.

La passió pel vi va romandre silent durant anys, però tot el que l'envolta no vaig deixar mai de commoure'm interiorment. Amb els pares, la Montse Lozano i en Josep Bes, fèiem una visita anual al Penedès. Ens agradava un vi anomenat Blanc Doux de Lavernoya (no pensava que encara en trobaria una referència en el web de la DO Penedès) i que molt em penso que ja no s'elabora des de fa anys. Explorant el terreny vam descobrir el celler veí d'Oriol Rossell, on elaboren cava. Ens va encantar. I aquell paisatge. Aquelles olors. Llavors arribaria el primer moment revelador, la meva primera visita al Priorat. Només obrir-se la porta del tren em va venir aquell aire pur que ho contenia tot. El vi és paisatge, és història, és hedonisme i imaginació sense barreres. Encara no havia posat el peu al terra del Priorat que ja sabia que hi tornaria. Que privilegiat s'és quan se sent quelcom així. Per aconseguir-ho cal estar ben atent a què es mou per dins de cadascú. La Dèlia m'havia obert la porta del Priorat amb l'excusa de la Fira del Vi de Falset.

Després hi va haver un segon moment revelador. Un viatge a la Terra Alta amb la meva companya de vida, l'Araceli Garcia, i l'amiga Montse Venrell. Vam estar a la catedral del vi del Pinell de Brai, Batea, Vilalba dels Arcs... En una visita en el celler Barbarà Forés, a Gandesa, la Pili Sanmartín i els seus pares, la Carmen Ferrer i en Manuel Sanmartín, desprenien una passió d'aquelles que s'encomana. El recorregut amb Terra Enllà pel Corbera d'Ebre destruït per la Guerra Civil i el tast dels vins del celler Frisach, aquell dia conduït per en Joan Ferré, va tornar-me a dir que ja no calia pensar-s'ho gaire. El colofó va venir amb la Ruth Troyano, qui ja tenia com a referent del periodisme vinícola. La idea d'escriure sobre vins ja la tenia clara, però ella em va dir quelcom d'allò més escaient: tira't a la piscina. I així ho vaig fer.

La Mireia, que és la meva germana, l'Araceli, algunes amistats i moltes altres persones fins llavors desconegudes per a mi em van donar suport des de bon principi. Ja fa any i mig que vaig fer el pas, però segurament sigui ara, en comptes dels inicis, el moment més incert de tot aquest temps. Potser per inesperat i desconegut. Amb el coronavirus rondant-nos com un perill invisible qui sap com evolucionarà el periodisme de vins. Però miro tot aquest camí d'anys que m'hi ha acabat portant i penso que, com el dia que vaig decidir que valia la pena intentar-ho, qualsevol cosa que ara ens proposem ens pot fer imparables. Fixeu-vos en l'olivera de la fotografia, que roman estoica enmig de les ruïnes del poble vell de Corbera d'Ebre que va ser devastat durant la Guerra Civil. Ara ens en sortirem, i ho farem plegats.

ENLLAÇ AL VI DE LAVERNOYA QUE CITO: https://dopenedes.cat/es/vi.php?id=1078

Per Jordi Bes Lozano @jordi.bes

#amordevi

DONA DE VI

La dona de vi es lleva ben d’hora i empunya el primer raig de sol per plantar la llavor del nou dia. Vesteix el seu cos d’aigua de color terra.
En aquest despertar el cor li batega latent i es poda, rejovenint-se i posant-se a punt.
Els pensaments de la dona de vi comencen a llaurar, aterren d’un somni profund i es ventilen, i comencen a retenir colors... de vegades són colors vermell intens, quasi negres, de vegades blaus foscos, com els d’una tempesta que s’acosta... hi ha dies que els pensaments retenen matisos de grocs i d’altres, tons de verd...
La dona de vi traspua nutrients i, al posar els peus a terra, a cada passa alimenta l’entorn: l’habitació, la casa, el pati, la vinya, el celler, la botiga, la taula, el llit...
La dona de vi té brots d’infantesa en la seva pell, que hidrata amb llum, amb aire, amb esquitx del fruit...

La dona de vi aclareix el dia amb un somriure còmplice a la terra i amb una mirada de reconeixement al cel. Mira l’entorn i conversa a través de sons invisibles amb els petits arbres que li acaricien les cames.
Comparteix pols de sentiments amb les persones que va trobant en el seu camí, així combat les coses dolentes. Es relaciona, es reconcilia, estima, s’esvera, crida, plora, decideix, corre, es corre, s’enamora, s’esfuma, s’esculpeix, es culpa, es mima, s’empodera, s’adorm i... viu.
Sobretot, viu incondicional a ella i als seus.
La dona de vi és forta, es defensa i abraça com un cep. I és sensible, s’obre i embriaga com un vi.
La dona de vi es pinta els llavis de color i convida al caliu d’una història amb gust, feta amb cura i intenció.
La dona de vi és padrina, és pagesa, és avantguarda, és reivindicativa, és conciliadora...

La dona de vi és la filla que cuida el fruit de generacions, és la germana que suma jocs de secrets entre germans, és la companya que fusiona varietats i que inventa, que vincula i que relaciona. És la mare poeta que recita i que, sembra desitjos que embotella i cull somnis que destapa.

És la dona de vi.

Per Núria Farizo @nuriafaris

#amordevi

CONFINAMIENTO Y LISERGIA

“— Mire vuestra merced —respondió Sancho— que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento.”

Miguel de Cervantes

Cuarto día de cuarentena

La fiebre continua estable

Las alucinaciones, sin embargo, van a más

Sé que no lo admitís pero yo, he visto cosas que vosotros no creeríais...

Me he visto en 1947, a lomos de un caballo blanco, recorriendo triunfal el camino de Pomerol a Saint-Émilion

Atraqué mi rabelo en Vila Nova de Gaia, abarloándolo a otros, para descargar las botas que navegaron conmigo Douro abajo

Acarreé puttonyos junto a Laczkó Máté, tras guerrear con turcos y germánicos en Tokaji

Descubrí el misterio de la fermentación espontánea en el Cáucaso, junto al mar Negro, hará ahora más de 9,000 años

Paseé una y mil veces la hectárea y media de Romanée Conti y abrí una a una 6,000 botellas de aquel año mítico

Milité en los Tercios de Flandes al costado de Peter Siemens, el cual, embustero sin cura, en un momento de sinceridad, confesó no saber nada de ninguna uva. Incluso, también metafísico, dudaba de su propia existencia. En todo caso desertamos juntos y pusimos rumbo al sur de España

Vendimié colgado de cuerdas en los fuertes cortados que se asoman al Sil y corté uvas, también, encaramado a largas escaleras para después fermentar vinho verde

Cultivé Malvasía en Madeira, combatiendo con esfuerzo las plagas del siglo XVIII

Fermenté vino en mi pitarra, con el que llené pellejos de cabra sellados con pez y lo tragué en el campo al alba, mientras secaba con la manga de lana el sudor ya incipiente en las arrugas de mi frente

Visité las casas de André Scherer, Domaine Pfister, Von Wining y Dr Loosen y me perdí en las fragancias envolventes de la gran dama blanca

Aprendí el método champenoise del mismo Dom Pierre Pérignon y besé la pálida mano de Madame Clicquot Ponsardin

...Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como vino en la copa que alzo

¿Cuántas jornadas restan? He de confesar que ya no distingo día y noche y confundo fiebre con desazón o, quizás, resaca

Y mi bodega no resistirá muchos días más de confinamiento

Por Paco Balsera @pacobalsera

#amordevi

Napa Valley

Welcome el bressol de l’enoturisme.

Napa és business. Napa és un cop de sort i a partir de la sort s’estructura un pla d’empresa.

Al 1976 hi ha haver un tast a cegues a França amb els millors vins de Borgonya i una representació americana. Van guanyar Santa Helena (de Napa Valley) i van embogir.

Van pensar com podien ser una regió de vi de referència mundial, es van començar a estructurar i ho han aconseguit.

Una escola al territori que formi els futurs treballadors, un centre pioner d’enogastronomia (Culinary Institut of Amèrica) i tots els serveis per garantir la festa. Hotels, restaurants, sales de tast de vins, botigues i oci.

Les wineries es van multiplicar i, també feien vi. Concepte no gens despreciable perquè hi ha moments on es posa en dubte.

Els cellers son empreses perfectament confeccionades per atraure compradors. Compradors que vol dir enoturistes.

L’objectiu principal és vendre vi. I el volen vendre al celler perquè hi ha molt més marge. Anul·len el distribuidor i fidelitzen el client. Per això tenen tots club de fans.

I quan el tenen venut pensen què els hi poden treure de més al seu client, fan tot un merchandising al voltant de la seva història familiar. I si per llicència poden, ofereixen restauració. I si no tenen llicència fan tastos de vi. Bàsics. Tastar i comprar. I sinó que cadascú porti la carmanyola de casa i se la mengi al seu celler.

Per descomptat sempre amb un somriure.

Perquè son uns cracks en marquèting.

La factura de caixa es multiplica perquè això és un puto negoci i va de guanyar calers. Molts calers. Per això totes les ampolles tenen un preu extremadament car, si ho comparem amb els nostres vins.

Napa és el Port Aventura del vi. Napa és el somni americà. Napa és un decorat de vi pensat per fer negoci.

Napa és pensar en gran. Napa és un compte d’explotació.

No és el nostre model i menys el nostre referent però, pot ser una bona font d’inspiració.

S’ho creuen i ho exalten.

Ens creiem els nostres productes? Ens creiem el nostre paisatge, discurs i negoci? Ens estimem la nostra història?

Sí, oi!? Doncs sortim a guanyar-nos la glòria!

Amb un projecte comú de territori, amb un model diferencial i diferenciat i, amb uns referents de marca que ho liderin.

Serà possible si estem UNITS.

Units som més forts. Units som la suma de grans PERSONES.

Serà possible si ho fem amb PASSIÓ.

La passió per allò que estimem ens fa INVENCIBLES.

Per Jaume Montanyà @julivertalplat

La cuina del Quebec

Quan pensem en la gastronomia del Quebec directament ens venen al cap el xarop d’auró, la poutine i la forta influència del corrent dels fast food provinent dels Estats Units.

Aquests tres pilars són ben comuns i igual d’importants; el Quebec produeix el 72% de tot el xarop d’auró del món, un producte que s’exporta a més de seixanta països; la poutine per més bàsica que ens pugui semblar és part indispensable de la identitat cultural, diversos festivals s’organitzen al llarg de l’any per celebrar-la. I la tendència dels fast food s’ha estès ràpidament, amb grans franquícies autòctones com Saint Hubert, en pollastreria, o Tim Hortons, la cadena de menjar ràpid més gran del Canadà, amb quasi 5.000 restaurants en 14 països.

Però des de fa més de vint anys el Quebec ha començat a desenvolupar una gastronomia pròpia. A crear-se una identitat culinària, que està prosperant. El líder d’aquest moviment és sens dubte en Normand Laprise, xef copropietari del restaurant Toqué!. Els grans escenaris d’aquest progrés són Montreal o la ciutat de Quebec, on una cuina inspirada de la francesa però completament arrelada al territori, als productes locals i de qualitat, està fent que se’n parli molt.

Mentre que la ciutat de Quebec segueix essent una ciutat més conservadora amb fortes arrels franceses, Montreal destaca per la seva forta diversitat cultural. Grans moviments migratoris al llarg del temps han fet que Montreal sigui una ciutat amb una gran varietat gastronòmica. Un bon exemple és el fet de tenir barris com la petita Itàlia o Chinatown; el 85% dels immigrants del Quebec viuen a la zona metropolitana de Montreal, segons el ministeri de cultura i comunicacions del Quebec. 

Montreal és una ciutat moderna, amb el festival de llum (amb projeccions per tota la ciutat),  la música techno (festivals, concerts...) la proliferació de nous bars (speakeasys, bars temàtics...), restaurants conceptuals... tot creant una atmosfera nova i captivant per als consumidors.

L’agricultura al Quebec juga un paper rellevant en aquesta nova cultura gastronòmica. Com he comentat anteriorment part d’aquesta nova tendència és la importància dels productes locals. Això ha fet que l’agricultura es desenvolupi proposant una gran varietat de fruites i verdures segons la temporada, tot i que des de mitjans d’octubre fins a principis de maig aquesta abundància declini considerablement a causa del clima. Aquest fet es nota en els menús dels restaurants, que s’esforcen en evitar els productes importats i juguen amb una gran presència a les amanides i acompanyaments de tubercles, carbasses, i algunes verdures conservades de l’estiu en confitats, salses, vinagres o xarops.

Per concloure, hi ha un potencial enorme en aquest país tan extens i se n’està traient profit. L’escenari gastronòmic del Quebec és molt variat però conserva i promou aquesta identitat pròpia, que encara no està definida del tot i encara evolucionarà; val la pena seguir-ho d’aprop.

Per Àlex Calderó Decary @sunday_tradition

Cuiner al restaurant Toqué! a Montreal (Quebec)

Fem bullir l'olla tots junts i que ens diguin boixos

"Guanyar-se prou la vida com per alimentar-se", "embolicar la troca", "fer quelcom sense sentit ni benefici"... Evolució refranyera?

Jo imagino que ens guanyem bé la vida per menjar-nos el món, 'només' en el sentit metafòric, i que ho fem amb rauxa i bona fe, entremaliats nosaltres, perquè sí, només per l'art d'explorar la vida dins de l'olla i de fer-ho junts.

«La màgia de l'aventura a lo desconegut»...era la Gastronomia. Va dir l'Artur Martíénez.

Recordeu el primer carpaccio? El primer xupa-xup? El primer canapè? La primera 'nube'? La primera oliva? I esfèrica? La primera maduixa amb xocolata? El primer peta-zeta dins una mossegada?
Jugàvem.

Fa anys que vam començar a fer bullir l'olla, alguns amb bones maneres i d'altres amb putes maneres, i tots tant i de tantes maneres, que ara l'olla bull amb tanta pressió que no sabem per on cuinar-la, per on menjar-la. Alguns continuem explorant, d'altres explotant. Alguns mirem enrere agraint les olles bullides passades, d'altres ni tan sols saben mirar. No parlo de cuiners, esclar, parlo de tots els que cuinem la vida. Podem explorar enrere també, buscar en la història coses ben cuites, ben amanides i ben servides. Les podem tirar de nou a l'olla i imaginar tranquil·les que seran bones i noves, bones noves per a tot el món.

«Ens creuen boixos», va dir l'Artur quan explicava el projecte de territori amb els productors del Vallès. Doncs van començar a fer bullir l'olla, amb equilibri, amb sosté i amb cura. I els deien, boixos!
Entremaliats projectes de territori que recuperen la memòria de la terra, dels seus límits naturals i del seu respecte.
L'exotisme de la proximitat. Quina bogeria i quina contradicció! Això que tenim vora casa sí que és una aventura a lo desconegut... com l’aigua quan brolla tal com raja.

L'Artur va venir, ens va parlar i va marxar. Senzill, natural, proper, fàcil... És innegable que la seva cuina és màgia des de la màxima expressió del coneixement, de ben a prop i de prou lluny.
Recordo menjar els plats al Capritx i sentir cada mossegada com un petó a la boca, senzill, natural, proper, fàcil... i sentir bullir l'olla per dins, sentir el cor entremaliat saltar del pit i tirar-se al plat, inconscient, impacient, ansiós per voler-ne més! El cor, alimentat. Estic segura que serà igual quan torni a seure en una de les seves taules i com que soc més madura seré més feliç, més conscient i més humana. Analitzar més i reflexionar més. Més territori, més casa, més tracte, més nuesa... Ja toca saber-ne més -un xic com antes- cuinar i alimentar-nos, saber digerir tanta moralitat enculada, tanta vaselina entofonada... Ja toca desendolcir tanta mentida i desemmascarar tanta pirateria. Toca seure a taula i veure que tots podem fer bullir l'olla, junts.

Que ens diguin boixos si fem bullir l'olla de cada territori!

Per Núria Farizo @nuriafaris

Unexpected D.C. – A mecca for food, wine and culture lovers

A friend and I were recently talking about one of my all-time favorite films, When Harry Met Sally, a classic 1980s American romcom, when this question came up for self-reflection: Do I consider myself to be a fussy, set in my ways type of person like Sally’s character in the movie? In Catalan, I think we’d call that maniàtic/-a or primmirat/-ada. My answer: Well, maybe a little.  

An idealist at heart, I have been known to view life from a perspective of how well just about anything measures up to my vision of what it could be. Not in the sense that I always see the grass as greener on the other side, but I’ll admit to sharing a few personality traits with Goldilocks (better known to Catalan and Spanish speakers as La Rínxols d’Or or Ricitos de Oro), the fairy tale character who breaks and enters the home of the Three Bears, assessing whether an experience is too this, too that or just right.

So what does any of this have to do with Washington, D.C.? As I observe my own thoughts as I discover this city, I recognize that I’ve spent a lifetime looking for the ideal American city to call home through these lenses. And that in my search, I’ve set a fairly high bar for what that place should be like. Los Angeles will always be my hometown but has always felt, to me, too big and impersonal. And don’t even get me started about the traffic. I’ve heard wonderful things about Boston and Chicago, though I’ve never lived in either, but have never seriously considered moving there. Too cold. Then there’s Portland or Seattle in the Pacific northwest. Gorgeous places with great food and wine. Why not settle there? Too wet. See what I mean by the Goldilocks reference?

What makes Washington, D.C. feel ‘just right’, at least for me? So far, everything! It’s an impeccably clean city with beautiful architecture. The vast network of museums and galleries run by the Smithsonian Institution are free to the public. Public transportation is safe, clean and for the most part efficient. It’s one of the few cities in the U.S. where you don’t need to own a car. The city has a little bit of a Parisian look and feel, but is smaller in scale, more like Barcelona.

But the one thing that makes D.C. truly unique is its diversity – of cultures, languages, food and wine. A wide variety of African, Asian, Latin American, Mediterranean and Middle Eastern cuisines are represented here - in both restaurants and markets. The residents of ‘the District’ are very open and creative, and this is reflected in the city’s food and wine offerings. I would offer recommendations, but I haven’t lived here long enough to give you a comprehensive list. Besides, my list would be totally biased - a reflection of my favorite things. Goldilocks, remember?

P.S. If you’re planning a visit to Washington, D.C., feel free to message me and I’ll gladly share that list with you if you’re interested. You can find me on Instagram @polyglotsomm  

By Carla Gordillo @polyglotsomm

Vi de cello per Nadal

13:30h Mas Gil. Elles encara són a les ruïnes i nosaltres ja fa estona que ho tenim tot preparat.

14:00h Comencen amb la visita al celler. La Maria violoncelista i jo estem amagats. Mentre passen per la sala de dipòsits en Miguel els hi explica com es fa el vi. Estem en tensió. Volem sorprendre. Volem agradar. Volem emocionar. El Miguel em fa una mirada i comença l’espectacle.

Les 15 dones surten de la sala de dipòsits, quasi a les fosques entren a la sala de bótes. Només un punt de llum il·lumina l’instrument. La I Suite de Bach ressona dins el temple del vi. Clos d’Agon, ara, és quasi celestial.

2 minuts de silenci sepulcral. Encenc els llums i ens veiem les cares. Somriures, sorpresa i felicitat. Continuem jugant. En Miguel amb la pipeta ens anirà servint diferents vins que  tastarem amb música i sense, per veure què passa.

Comencem pel Syrah del 2001 i el conegut tema Fly Me To The Moon, amb el Cabernet Franc hi hem posat el Preludi de la primera Suite de Bach i amb el Petit Verdot el Tango Por una cabeza que ens fa començar a ballar.

Ara fem un cupatge del què serà el proper Clos d’Agon negre, la joia de la corona. La Maria interpreta una altra peça de Bach.

Fa estona que el grup s’ha relaxat apoderant-se de l’espai. Quan en Miguel els hi pregunta per si perceben canvis als vins amb el so del violoncel, comencen a donar la seva opinió. Que si s’ha tornat més aspre, més suau, amb més textura, més obert, més fort. Cada una amb el seu vocabulari, i totes deixant-se sentir amb plenitud.

Arriba l’hora d’anar acabant i ho tenim clar. Dinar de Nadal de l’empresa. La Maria fa un Medley de nadales. Elles canten, ballen i s’abracen. Quina bona manera de desitjar-se bones festes.

Només l’amfitriona coneixia l’escaleta i les hem agafat amb el peu canviat. La cara de la confident ens ho diu tot.

15:15h Surten de la sala de bótes per anar al jardí a gaudir d’un meravellós dinar.

Ens felicitem amb la Maria i en Miguel. És molt complicat sorprendre a la gent que es dedica professionalment a crear esdeveniments i avui ho hem aconseguit.

Gràcies @micova! És un plaer infinit treballar amb tu.

Per Jaume Montanyà @julivertalplat

Just Another Day of Wine in LA

For those who’ve never been, I’m going to let you in on a little secret: Los Angeles is not the prettiest girl at the party when you compare her to some of the world’s other major urban destinations. But as with everything else, thank goodness, beauty is in the eye of the beholder. And if you’re willing to squint a little, what LA has to offer far outweighs the sea of strip malls that stretch out as far as the eye can see and the inconvenience of a little traffic.

There are few other major U.S. cities that come close to the gastronomic variety that can be found here. I’d even go as far as to say that only New York comes anywhere close. Even just considering Asian cuisine alone, there are not only restaurants but also grocery stores where you can find dishes and ingredients from so many different countries and subregions. But we aren’t here to talk about food today.

If you’re into wine, LA is a pretty great place to be. As a culinary destination, the city has no shortage of top chefs and sommeliers who know what they’re doing when it comes to pairing food and wine. Not to mention the growing number of wine-focused restaurants, wine bars and specialty wine shops. When most people think of the LA wine scene, the first places that come to mind are probably Beverly Hills and Santa Monica. A quick Google or Yelp search and you’re well on your way to knowing where to go to spend your wine dollars.

A lesser-known but equally fabulous part of the city for wine lovers is LA’s northeast district which includes neighborhoods like Los Feliz, with its views of the Hollywood sign and Griffith Park observatory, Atwater Village, Highland Park and my hometown of Eagle Rock, nestled in the foothills of the Angeles National Forest. One part hipster. One part artistic. One hundred percent original. It’s no wonder this is the place to discover hard to find wines.

Here’s a short list of my top three go-tos for great wines by the glass there...

Colorado Wine Company (Eagle Rock) - These guys always have a rotation of wines by the glass that surprise me... in a good way. I discover a new-to-me producer every time I go, which is often! A good place to go if you’re into funky, natural small production wines or interesting skin-contact whites like I am. I’ve tasted my way through several countries here and love hearing Ben’s take on their selections. @cowineco

Bar Covell (Los Feliz) - I’ve gotta be honest, the first time I saw the name I thought it might be Catalan... pronounced ‘cubell’ in my head, which also happens to be a Catalan wine term for the vessel where wine is separated from the solid mass of skin, stems and seeds known as pomace. Made sense to me anyway! But alas, its real meaning is completely unrelated but equally interesting. You can read all about it and its owners Dustin and Matthew on their website. These guys know their stuff. Our favorites were a central Italian skin contact white from Umbria and a surprisingly light-bodied California Cabernet Franc produced by Halcyon Wines with hints of cherries and spice and everything nice. @barcovell

Otoño Restaurant (Highland Park) - Two words: Hello Catalunya. Boquerones, escalivada, fideuà and gambas a la planxa. Sign me up! Full disclosure: neither the cuisine nor the wines are exclusively from Catalunya, but you can find a nice range of both here. For wines by the glass, we ventured outside of Catalunya and opted for a Listan Blanco from the Canary Islands and a Mallorcan red blend of Callet, Mantonegre y Fogoneu and a little Syrah to pair with the house made squid ink bread and pulpo a la brasa. Executive chef and co-owner Teresa Montaño and co-owner Andrea Uyeda have created a feast for the senses in this little LA enclave that’s not to be missed. @otonola

So next time you find yourself in the City of Angels, I hope you’ll give yourself plenty of time to explore hidden gems like these in northeast La La Land.

Per Carla Gordillo @polyglotsomm

EL PERDÓ DEL VIDRIAIRE

Fer vidre és tot un món:

sembla bufar i fer ampolles,   però si una bombolla

es bomba i es deforma,   el pobre bufador,

per procurar un cert ordre   a les banyes amorfes,

la cavitat bulbosa   d'aquest vidre en qüestió,

s'obliga a recompondre'l,   l'estira i en prolonga

un braç per una zona,   i, per l'altre cantó,

sembla quasi que esmola   la punta d'un punxó...

I en surt un petit monstre   que sembla que funciona

si pel broc gros se l'omple   amb suc o amb un licor

i pel broc petit brolla   un rajolí conforme

amb la dosi millor.

Llavors, amb vanaglòria,   com un savi inventor,

bevent vi de la bóta   amb aquella eina nova,

diu que està fet a posta   per remullar la gola

mirant a l'horitzó

i ell es bateja el rostre,   li entra el vi per la trompa

i quequejant de broma   ens demana "porró".

Per Josep Pedrals

Podeu sentir el poema al programa Un Restaurant Caníbal a Berlin del 29/09/2019

Fall for Language

Avui per la Diada fem un post català-anglès on la Carla ens parla de la seva afició a la tardor i el seu enamorament de Catalunya.

Llengua tardana

S’apropa la tardor. La meva estació de l’any preferida ja està a punt d’arribar i amb ella tot el que l’acompanya...  l’aire fresc, el canvi de les fulles a uns tons de color groc i taronja preciosos, el cruixit que fan quan les trepitges, jerseis que t’abracen la pell i llars de foc que t’escalfen. I com soc d’aquelles persones que se senten més còmodes dins d’una aula que a una festa, sempre m’ha agradat aquesta temporada de tornada a l’escola. La tardor, per mi, és una temporada per tornar a començar, el començament d’un any nou (acadèmic) i una oportunitat per proposar-me nous objectius i reptes.   

Potser en aquest moment estàs aprenent alguna cosa sobre el vi, gestió d’empreses o anglès. Potser t’has apuntat a un curs especialitzat o potser has tirat pel camí autodidàctic. Encara que no tinguis en marxa un objectiu en concret en aquest moment, la vida mateixa és una aula i una mestra que cada dia ens ensenya alguna cosa nova. Per això sempre dic que no m’avorreixo mai. Observo, absorbeixo i interpreto experiències constantment. Soc així. De vegades, soc jo qui tria alguna assignatura determinada per explorar-ne, com ara el vi o coaching. Altres vegades, però, sembla que el meu nou interès m’ha triat a mi. De cop em trobo totalment capbussada en l’aprenentatge d’alguna cosa que ni tan sols estava buscant. T’ha passat mai alguna cosa semblant? Doncs a mi em va passar el 2012 la primera vegada que vaig sentir algú parlar català.

No tinc paraules per explicar el que em va agafar quan vaig sentir aquells primers mots de català. Suposo que va ser una mica com l’amor a primera vista (o, en el meu cas, a primera oïda!). Sense pensar-m’ho dues vegades, de sobte em vaig trobar immersa en aquesta llengua i cultura. El fet que visqués a l’altra banda del món no em va aturar gens! Buscar matèria audiovisual es va convertir en una veritable gimcana. Gràcies a webs, llibres, series, aplicacions mòbils i quatre parelles lingüístiques que estaven disposades a fer un Skype cada 15 dies a canvi de conversa en anglès, vaig aconseguir el nivell B2 un any després d’haver sentit el meu primer mot de català... un any. Dos anys després, vaig aprovar l’examen oficial de nivell C2. No sé pas si això és ‘normal’, però una cosa que sí que tinc clara és que aquesta experiència m’ha ensenyat a obrir-me a qualsevol oportunitat que em pugui portar la vida.     

La lliçó del meu relat personal: segueix la teva curiositat, i encara més, el teu cor. Segurament et sorprendrà on et portaran.

Fall for Language

Fall is coming. My favorite season of the year is almost here and so is everything that goes along with it... the crisp autumn air, the changing of the leaves to gorgeous hues of yellow and orange, the sound of dry leaves crackling under your feet, cozy sweaters and warm fireplaces. And as someone who feels more comfortable in a classroom than a party, I’ve always looked forward to back to school season. For me, autumn is a time of renewal, the start of a new (academic) year and an opportunity to set new goals and challenges.

Maybe you’re learning about wine, business or English right now. You might be enrolled in a specialized course or perhaps you’ve chosen the self-study route. Even if you’re not actively pursuing a specific academic objective, life itself is a classroom and a daily teacher of something new. This is why I’m never bored. I’m constantly observing, absorbing and interpreting experiences. I can’t help it. Sometimes I choose a particular subject to dive into, like wine or coaching. Other times, it’s almost as if my new interest has chosen me. All of a sudden I’ll find myself deeply interested in something I hadn’t even been looking for. Has that ever happened to you? It happened to me in 2012 the first time I heard spoken Catalan.

It’s hard to explain what came over me when I heard my first Catalan words. The best way I can describe it is like falling in love. Without giving it a second thought, I quickly found myself immersed in this language and culture. The fact that I lived on the other side of the planet didn’t stop me! Seeking out content to listen to and watch was like an exciting treasure hunt. Through websites, books, TV series, phone apps and a few conversation partners who were willing to Skype with me regularly in exchange for English conversation, I reached a B2 level of fluency within one year of hearing my first Catalan word... one year. Two years later, I passed the official C2 level exam. I don’t know if this is ‘normal’ or not, but this experience has taught me to be open to whatever opportunities life throws my way.

The moral of my language love story: follow your curiosity, and even more importantly, your heart. You might just be amazed at where they take you.

By Carla Gordillo @polyglotsomm

La simfònica d’un somni entre fogons

Era a la cuina mentre pensava en tu. Remenava paelles,olles,cullerots i motlles. Tot anava prenent forma i un minut empaitava l’altre dins el tic-tac del forn.

El dia havia despertat poruc i mandrós i em disposava a donar-li una mica de llum i valentia. Feia quatre mesos que havies arribat a mi, de casualitat, quasi de la mateixa manera que arriba una nova ampolla de vi sobre la taula, guanyant el temps, l’espai i la partida. Avui prendríem part d’aquesta nova collita, sorprenentment prematura i estranyament madura... Quatre mesos i ni un toc d’acidesa, increïblement suau i aromàtica... Màgia?

Havíem quedat per crear, jo et prepararia un bon dinar i tu el vestiries amb música.

Tenies pressa per arribar a dalt i vas pujar les escales tan ràpid com pujava la temperatura ambient a la cuina.

Jo cuinava, tu tocaves. Les olors es barrejaven amb els sons; la melodia era el xup-xup de la cassola i l’aroma eren els beats per minut de cada cançó. Les nostres mirades es diluïen enmig de l’espai que quedava lliure entre la cuina i el menjador, entre l’obrador i la pista de ball... En una d’aquestes mirades vaig distreure l’atenció dels fogons i tu vas equivocar la velocitat de la cançó, en una d’aquestes mirades un espetec d’oli en forma de cor va tacar el meu davantal i un bombo passional fora de lloc va distorsionar el teu ritme. Ens atipàvem de riure i ens deixàvem portar pel moment; les tallarines saltant a la planxa es burlaven de nosaltres, els cargols de mar conversant dins l’aigua sincronitzaven el nostre ball en ebullició, la sal caient del potet acariciava el marbre de la cuina, les espècies donant color als plats eren com aguts que cridaven a plaer...

Enmig de tanta gresca les cançons es van tornar recepta, entre tanta bogeria el menú del dia va convertir-se en llista de reproducció; en la disbauxa, l’ou va deixar de ser poché per ser com ell és, lliure i escorredís. Entre les olors i els colors i les copes de vi, aquell migdia s’havia tornat irresponsablement foll. Tot el que s’estava preparant amb delicadesa va quedar passat de temperatura, revolucionat de voltes, deixat de la mà de la sort dels fogons...tot, excepte aquell vi tan preuat.

Havíem quedat per crear i estàvem creant a l’inrevés.

Tu vas acabar fent el sofregit sobre la taula de mescles, de fet l’objectiu final és el mateix, oi? Una barreja que es va lligant i es va fent, i va agafant el gust de tots els ingredients, el swing necessari en tota bona recepta de cuina.

Jo vaig acabar fent música amb els plats, les forquilles i el repicar de les gotes d’aigua amb l’acer de la pica.

Era a la cuina mentre pensava en tu, feia quatre mesos que havies arribat a la meva vida i ja m’imaginava jugant a les ‘cuinetes’ al costat de la teva música. No hi ha res més bonic que creure en algú que omple els teus somnis i els pinta de color bordeus, no hi ha millor collita que la que neix del cor en època de tempesta, la seva serà una arrel forta i digna, i no hi ha lloc més llaminer per estimar que fer-ho entre fogons!


Per Núria Farizo @nuriafaris

CURSO DE CATA

Para “oír” correctamente una gran obra musical, se debe:

(1) saber el lugar de nacimiento del compositor,

(2) ser capaz de distinguir un rondó de un scherzo y probarlo en la práctica

Boletín de cursos de primavera

Como acabar de una vez por todas con la cultura. Woody Allen

(APRENDA A DISECCIONAR UN VINO)

Ante opiniones tan libres y peligrosas como la expresada en este mismo foro por personajes de baja catadura moral e intelectual (véase “Plaers de la vida”), con las que se hace proselitismo de la ignorancia enológica y, por el contrario, entendiendo que no se puede disfrutar de un vino si no se captan y entienden todos los matices que éste nos ofrece, si no se conoce la bonita historia que subyace en su elaboración y, por supuesto, si no se sabe el nombre de la abuela materna del elaborador, nos vemos ante la urgente tarea de confeccionar y ofertar el programa de un completo curso que lleve al alumno hasta elevadísimas cotas de entendimiento y, con ello, capacidad de postureo y disfrute autoconsciente.

Pasamos sin más a exponer y explicar sucintamente el índice de materias:

INTRODUCCIÓN A LA CATA Y CULTURA DEL VINO

¿Qué es un vino y dónde se le suele encontrar? Cata. Definición académica y definición de andar por casa. ¿Podemos tomar vinos afrutados si somos alérgicos al melocotón? Dulce y/o afrutado: el viejo problema de la identidad disociativa. El viñedo; estudio pormenorizado de su limpieza. La Borgoña; cómo llegar navegando en barco por el Duero. El uso de tracción animal: cuando el équido se baja del tractor.

VOCABULARIO DE CATA

Taninos (taninos). Introducción a la mineralidad. Astringencia avanzada. Redondez en boca. Otras redondeces del cuerpo (del vino). Cuerpo (del vino), capa y extremidades. Las lágrimas del vino triste. Gusto, retrogusto, postgusto, retronasal, prepucio, pucio y postpucio. La tensión. El sotobosque.

ENFRENTARNOS A UN VINO

Nociones básicas de guerrilla urbana. El descorche; la eterna lucha entre corcho viejo y sacacorchos infame. Cómo abrir un espumoso sin perder el otro ojo. Sableado y degüelle y cómo son contemplados en el código penal actual.

FASE VISUAL

¿El vino? mu bonito, sí, mu bonito. La impostación del gesto; poner cara de saber lo que se está mirando. Disposición correcta del meñique. La muñeca; ¿dextrógira o levógira? Cómo disimular el vino derramado en el suelo. Métodos de limpieza de manchas de vino tinto en las prendas blancas. Se disecciona una rana.

FASE OLFATIVA

Limpieza previa de las fosas nasales; casos en los que está permitido el uso del índice de la mano izquierda. Diferencia entre aroma, olor y pestazo. Tipos de aromas: balsámicos, florales y los demás. Consejos para no oler mal. Cómo tolerar el olor corrupto de un vino sin sulfitos, declarando odio exacerbado al uso del azufre. Oler por la boca ¿para qué? ¿es que no tienes bastante con la nariz? ¿eh? Al final del curso el alumno deberá reconocer por el olfato si la fermentación se llevó a cabo con levaduras autóctonas o, en su defecto, alóctonas.

FASE GUSTATIVA

Cómo distinguir la lengua de la nariz y dónde localizarlas; ¿por qué es conveniente tener una de cada? Se le ofrecen al alumno argumentos para tratar de convencerlo sobre la conveniencia de ingerir el vino por la cavidad bucal y no por ningún otro orificio corporal. Beber sin derramar nada por las comisuras. Los sabores: dulce, menos dulce, dulcecito; ¿cuál es preferible? El umami: los japos sí que saben de estas cosas. Se rellena un crítico de vinos con carne de gamba de Palamós y se engulle. Comprobamos que la rana da mejores resultados.

CALENDARIO BIODINÁMICO PARA LA CATA

O cómo descubrir al alumno que todo lo aprendido hasta el momento no sirve para nada, pues el vino será bueno o malo únicamente en función de cómo se alineen los astros el día que te lo bebes (a la porra cinco siglos de progresos científicos). Por ello se le induce a comprar un tetrabrik y a degustarlo en día flor (o, en su defecto, día capullo). Este módulo tendrá carácter nocturno y se impartirá en exteriores a la luz de la luna nueva.

IMPRESIONES FINALES

Al finalizar el periodo lectivo, el alumno deberá poder describir correctamente el vino que tiene en la copa. Toda su argumentación podrá ser perfectamente condensada en la expresión: “son sensaciones”.

Per Paco Balsera @pacobalsera 

Plaers de la vida

A tu t’agrada Mishima? M’encanta! Tot i que el darrer àlbum potser no està a l’alçada...
A tu t’agrada el sushi? Uf no! Què dius!? Les coses crues...
A tu t’agrada el running? Però què dius! Com vols que m’agradi anar a patir...?

A tu t’agrada el vi? Ostres, és que no hi entenc.
S’hi ha d’entendre per beure vi?

Us heu fixat que és l’única disciplina que necessita formació per fer-la o gaudir-ne.
Us imagineu una parella a punt de fer sexe on un dels dos l’hi pregunta a l’altre si l’hi agrada fer sexe i la resposta és: “- No hi entenc.”

Però per beure vi necessites un màster d’enologia?
O potser has de passar un hivern de pràctiques en un celler podant la vinya?
O bé, has de fer una bóta amb les instruccions d’IKEA?

Potser has de presentar-te (i guanyar) pel millor sommelier de la galàxia?

No hi entenc. És de les frases més esteses al món del vi de segona divisió. El de la gran immensa majoria de la població que consumeix vi sense girar la copa, posar el nas a dins i buscar fruites i vainilla mentre l’empasses.

Potser perquè penso que això del vi també va de passar-ho bé i, de compartir amb els amics i la família. Potser perquè em tira enrere el col·lectiu de professionals que matarien pel seu ego enlloc de voler defensar un territori, la natura, els productes i les persones que en formen part.

Comença a ser hora de sortir de l’armari i dir: m’agrada el vi i, punt.

Com m’agrada l’arròs de Pals, la Llonganissa de Vic, en Joan Dausà o la mare que em va parir. També m’agrada anar en pilotes a la platja o m’agrada llegir en Tintin. M’agrada follar com  animals o m’agraden els iogurts de llimona.

M’agrada el vi i punt.

Per Jaume Montanyà @julivertalplat

Spring into Action

It’s inevitable. Every year around this time I get that restless feeling that some call spring fever. You know, that sense of urgency that creeps up on you when you look at the calendar and think, “How is it May already?... Where has the time gone?”. For me, it’s an annual invitation to examine the progress I’ve made toward the goals I’ve set out to accomplish this year while there’s still time. Tick-tock. Tick-tock. There’s nothing like a looming deadline to light a fire under you!

Anyone else feeling the need to check in with yourself and take an honest look at how those New Year’s resolutions are coming along? If you’ve silently answered yes to that question, how about we do this together and make some collective progress? But first, we have to establish an important ground rule: No negative self-talk allowed. Or as my coach often reminds me, “Tell your inner critic to f*ck off”. Love her... my coach, not my inner critic. As a side note, some people say it’s helpful to give your inner critic a name, to create some distance so that you realize that what it ‘says’ about you in the form of thoughts about yourself doesn’t define who you are. So I did. I call mine pesat de collons. True story!

But I digress. It’s probably obvious to you, but worth stating anyway, that the reason you’re not allowed to feel bad about what may feel like a lack of progress toward your goals is that it’s unproductive to dwell on things we can’t change – in this case, our past. Instead, we’ll focus only on what we do have control over. The idea is to be both honest with and kind to yourself.

What goals do you want to accomplish this year? Did you make a list of them back in January? It’s likely you may want to pursue multiple goals simultaneously in different areas of your life – health, fitness, work, relationships, finances and the list goes on. While this is admirable, it can also feel overwhelming trying to stay on track with them all. It might feel like there simply aren’t enough hours in the day to carve out time to work on the things you care about most.

What if instead of trying go after all of them, you shifted your focus toward a single goal – your number one priority? First, you’ll have to define what that is of course. This might require you to spend some time reflecting deeply about what truly matters most to you. Once you’re clear on this, give yourself permission to go after this one thing with all your heart. By focusing your time and attention exclusively on one single thing, you’re guaranteed to make faster progress because your motivation and energy will increase as you start to see the results of your dedicated efforts. Curiously, when you start making meaningful progress toward the thing that is most important to you, you’ll have more time available to work toward your other goals.  

What do you say? Are you willing to give this approach a try? What is that number one priority for you this year... that single thing that matters more than everything else? Let’s do this thing!

By Carla Gordillo @polyglotsomm

Vinyes dels Aspres en concert

En Jordi Martinez juga amb la seva guitarra i ens regala els primers acords de I Still haven´t found. La Clara acaba de justificar el maridatge amb el vi Xot dels Aspres. En David Sais comença a cantar i al celler es fa un silenci sepulcral. Començar amb U2 no està gens malament! Ens movem, amb una mica de vergonyeta però, no podem evitar-ho. Expectants, amb el vi dins la boca assaborim cada gota de la cançó. Handle me with care i Brown Eyed Girl complementen la seqüència dels blancs.

La Clara torna a pujar i abaixa el seu to. Comença la poesia i ens encisa a tots. En Martinez li dibuixa uns acords màgics perquè ella ens despulli l’Oriol rosat. Un rosat de garnatxa roja, que ha reposat dins unes botes del celler. Fresc, intents, fruitós i refrescant. Sóc fan dels rosats! It’s my life de Bon Jovi. L’ambient s’endolceix i apareixen les primeres mirades de complicitat. La veu d’en Sais ens fa volar i la pell de ceba del rosat ens fa somniar. Ens deixem endur amb un Free falling, No woman no cry i Wind of change.

Ja no tenim vi a la copa. Estem assedegats, de música i de vi. I ara volem més canya. Volem cremar Cantallops!

I la mestra de cerimònies ens descriu amb sedositat i caràcter de tramuntana el Negre dels Aspres. La joia de la corona. I aquell parell ens maten amb Eye of the Tiger. Ep! Stop! Ha començat el concert!

És l'ull del tigre, és l'emoció de la lluita

Apunt pel repte amb el nostre rival

I l'últim supervivent conegut persegueix la seva presa durant la nit

I ens mira a tots amb l'ull del tigre

Cara a cara, a la calor

Highway to hell, Wicked game... Aquí paro. Hòstia quina meravella de cançó! I en Sais que s’agrada i ens fa enfollir. Collons! En volem més! Ens volem aixecar, ells ho noten i hi posen tota la tralla. Tot seguit baixa deu pare nostre senyor en forma de The Boss i canten The Rising. Quasi no queda vi a les copes, tornem a fer una altra ronda i ballem amb la copa a la mà amb la música endimoniada per les venes. Vull saltar, cridar i que això no acabi mai.

I acaba. Els músics deixen les guitarres a l’escenari, nosaltres la copa al terra i ens fonem amb un agraïment mutu. Perquè hem tastat els vins amb uns músics genials. Perquè hem escoltat la música amb uns vins meravellosos. Perquè Vinyes dels Aspres serà sempre nostre.

Per Jaume Montanyà @julivertalplat