VIOMIMÈTICA

Foto de Mònica Figueras. És la etiqueta del VIDA nua de @masvidaceller

I tenia moltes ganes de veure't i de beure'l. Quan ens veiem bevem i ens embovem. Amb vi vivim i amb vi volem. I el vi també vola, i des del seu vol, el vi ens veu beure'ns-el. Beneit, beneït i diví, el vi que ens veu, i divins nosaltres, que ens el bevem. El vi també ens vol i quan el vi ve, tot va bé! Binomi.

Quin vent de vins, envellits i embellits, que són vol-au-vents de passió plens de la pulsió de l’instint del taní, del tenir... i ens voleien i ens tornem valents. Quan ens veiem n'obrim, i vibrem brindant, i brillem besant-lo i besant-nos i així, acabem vessant-nos perquè ens tornem líquid. Mític Bis a bis.

Vins i béns. El vi és un valor que val or, i com el te té teïna, el vi porta vitamina. Amb ell flipem, ens enfilem i ens enviudem de l’avorriment. I l'envegem. Ell vivint a la vinya i veient, pacient, el temps. N’és un servent, un ser vivent de la Bíblia del qui seu i beu a l’era, a la fresca, tot fent gresca i orant a la Verema. La Terra Mare, la Mare Terra, que mai erra.

Quan bevem vi, el vi reviu. El vi ens veu i riu i, com un riu, es desviu per dins nostre fins arribar al cor -el niu del viu-. I del cor rodola cap al cap que, de cop i volta, es torna albí perquè el vi -el molt poca-solta- ell sol ens porta la llum del sol i del sòl. Ens esborrona, ens enamora i ens encega.

El vi ens enamora perquè en ell la lluna és mora i plora, i així vessa el seu reflexa de la copa. Nosaltres,

admirant-la -a la lluna- i admirant-lo -al vi- tenim sexe al galop d'una copla i ens despullem i ballem entre els llençols, sols... Fins que al final, tot explota i rebota l'amor del terroir -de la terra, de la llum i de la mà- pels ulls i per la boca, per les orelles i pel nas, que són els forats de l’ànima, que també plora, plora perles. Essència que ens presència presenciar com es mou, com es cou la veloç bufada i vivaç bufetada de la realitat, que és la veritat.

En vull més d'això, sempre més.

Glops, sons de llops, lladres de paraules maules, bocins de vins rics en històries de passades glòries i de

presents victòries. Memòries. Beure vi és una sensació, un ressò de la consciència. Veure't a tu és una

revolució, l'evolució d'una evidència, que... ESTIMO BEURE’L i ESTIMO VEURE’T!

Per Núria Farizo @nuriafaris

#amordevi

DONA DE VI

La dona de vi es lleva ben d’hora i empunya el primer raig de sol per plantar la llavor del nou dia. Vesteix el seu cos d’aigua de color terra.
En aquest despertar el cor li batega latent i es poda, rejovenint-se i posant-se a punt.
Els pensaments de la dona de vi comencen a llaurar, aterren d’un somni profund i es ventilen, i comencen a retenir colors... de vegades són colors vermell intens, quasi negres, de vegades blaus foscos, com els d’una tempesta que s’acosta... hi ha dies que els pensaments retenen matisos de grocs i d’altres, tons de verd...
La dona de vi traspua nutrients i, al posar els peus a terra, a cada passa alimenta l’entorn: l’habitació, la casa, el pati, la vinya, el celler, la botiga, la taula, el llit...
La dona de vi té brots d’infantesa en la seva pell, que hidrata amb llum, amb aire, amb esquitx del fruit...

La dona de vi aclareix el dia amb un somriure còmplice a la terra i amb una mirada de reconeixement al cel. Mira l’entorn i conversa a través de sons invisibles amb els petits arbres que li acaricien les cames.
Comparteix pols de sentiments amb les persones que va trobant en el seu camí, així combat les coses dolentes. Es relaciona, es reconcilia, estima, s’esvera, crida, plora, decideix, corre, es corre, s’enamora, s’esfuma, s’esculpeix, es culpa, es mima, s’empodera, s’adorm i... viu.
Sobretot, viu incondicional a ella i als seus.
La dona de vi és forta, es defensa i abraça com un cep. I és sensible, s’obre i embriaga com un vi.
La dona de vi es pinta els llavis de color i convida al caliu d’una història amb gust, feta amb cura i intenció.
La dona de vi és padrina, és pagesa, és avantguarda, és reivindicativa, és conciliadora...

La dona de vi és la filla que cuida el fruit de generacions, és la germana que suma jocs de secrets entre germans, és la companya que fusiona varietats i que inventa, que vincula i que relaciona. És la mare poeta que recita i que, sembra desitjos que embotella i cull somnis que destapa.

És la dona de vi.

Per Núria Farizo @nuriafaris

#amordevi

El vino de Schrödinger

“La mecánica cuántica describe la naturaleza como algo absurdo al sentido común. Pero concuerda plenamente con las pruebas experimentales. Por lo tanto espero que ustedes puedan aceptar a la naturaleza tal y como es: absurda.”

Richard Phillips Feynman

¿Le gustaba el vino a Erwin Rudolf Josef Alexander Schrödinger?

¡Pues vaya usted a saber, oiga! ¡Vaya con la preguntita con la que me viene, así sin aviso previo y sin presentarse como es de conveniente educación!

Pero, mire usted, si hemos de fabular al respecto, yo diría que sí, que por supuesto. Ningún Premio Nobel en Física que se precie viviría sin su copita de tinto en las comidas. Y en aquellas tertulias con Plank, Bohr, Born, Heisenberg, Dirac, Einstein… se descorcharían buenos Riesling del Palatinado y Mosela. Daría yo un brazo apostando por ello, ¡fíjese lo que le digo!

Pero no idealicemos la cosa. Mucho Nobel, mucho Nobel, pero seguro que más de una botella tuvo que correr cañería abajo: ¿En serio, Albert? ¿Traes un Cheval Blanc de 1898 y huele a corcho? Calla Werner, que la próxima me traigo un pitarra del 26. Pero eso sí, Kosher…

Y un fabricante de tapones de Girona que pasaba por allí levantó la mano y espetó: ¡Eh! Que ese no es el olor del corcho, eso es humedad. Claro, tenía razón en cierto modo, aunque en esa época no se contaba con todos los conocimientos actuales sobre el TCA y, además, ninguno de aquellos sabios le hizo el menor caso. Echémosle la culpa al despiste corporativo…

Mas justo en ese momento, Schrödinger, en un ataque de clarividencia, cogió el corcho y llevándoselo a la nariz, cerró los ojos y declamó, ante el estupor general, lo siguiente:

“Imaginad una botella de vino supuestamente excelente y en perfecto estado de conservación y envejecimiento, cerrada con un corcho. Imaginad la presencia de clorofenoles en el campo donde se cultivaron aquellas uvas que devinieron en este vino, procedentes de tratamientos pesticidas; o en el alcornocal de donde proviene el corcho; o en el robledal de Alliers de donde se extrajo la madera de las barricas que contuvieron a aquel; o en la bentonita que lo clarificó… Imaginad ahora una microflora ambiental compuesta de hongos filamentosos y algunas levaduras y bacterias aviesas. Imaginad, finalmente la posibilidad de que esa colonia de microorganismos entre en contacto con aquellos compuestos clorados y provoquen la síntesis de 2,4,6-tricloroanisol y otros primos hermanos suyos. Esto provocaría este desagradable olor que ahora percibimos y que ha hecho que el caballo blanco enfile el camino de la mar-océano al galope.

Ahora bien, ¿cómo sabemos si una botella está infectada antes de abrirla? Tenemos todas estas circunstancias ambientales, pero no sabemos si reactivos y microorganismos han entrado en contacto y se ha producido la muerte del vino. Pero mientras la botella esté cerrada, el vino se encuentra en un estado de superposición: está muerto y está vivo al mismo tiempo. Y solo cuando abramos la botella observaremos una de las dos opciones. En todo caso, ya nuestra sola intervención al descorchar y observar el estado del vino, contaminará el experimento.”

En ese momento, el bueno de Dirac, casi sin mirar a su cara, le dijo suavemente: “Supongo que esto es una decoherencia y tratas de hablarnos de electrones, no de vino. Pero con esta explicación vas a tener serios problemas en tu grupo de Alcohólicos Anónimos.

¿Por qué no la cambias por un gato encerrado en una caja?”

Por Paco Balsera @pacobalsera

RECORDO OLORS

Recordo,

recordo a la meva mare,

recordo l'olor d’Heno de Pravia,

a truita de patates i

a una indestructible fe en un déu que,

dit sigui de passada,

mai va aparèixer.

Recordo, recordo al meu pare,

recordo l'olor de Varón Dandy,

a Floyd, a la cambra de l'emissora de ràdio i

a una indestructible fe en un Dorado que,

dit sigui de passada, mai va aparèixer.

Recordo una infància,

l'olor de Bucanero i Tigretón,

de l'escuma de les onades

de la Platja Gran de Palamós,

i a l'amiga de la meva germana,

que dit sigui de passada,

mai va aparèixer.

Recordo olors,

olors de coses que mai van aparèixer,

per molta fe que es tingués en elles,

oloro, oloro records,

records de coses que mai van aparèixer i que,

dit sigui de passada,

em van fer un gran favor

no apareixent.

Per Esteve Bosch @esteve_bosch_jaureguizar

La Gamba

Els meus bigotis són insolents i delicats,

i per molt que m'amagui sota terra

en quant pots vas i em xucles el cap.

M'agrada nedar a la Costa i molt millor si aquesta és Brava,

tinc amics, compartint paella, amb la pell més dura i esquinçada,

el tranquil musclo, l'escamarlà cuirassat i la sèpia esverada.

Sempre amb un vinet blanc ben a prop,

quan puc intento ser Messi i esquivo les xarxes,

però a vegades no puc i em trobo en un plat,

acompanyant un pop a qui se l'ha acabat la marxa.

De veritat, enlloc s'està com al mar,

ni plats, ni cassoles, ni planxes, ni olles,

que tu creus que sí?, que t'empatolles!

si no em creus pregunta-li a un calamar.

Però ni la Clara ni l'Esteve entre sants esperits baix-empordanesos

i irreverents versos em dignifiquen,

a ella li agraden els Vins i a ell la Poesia,

mala barreja si tenim a prop la policia,

pobres innocents que no saben on es fiquen.

Però com deia el meu amigo Charlie,

ai ai caramba!!

Sempre tindreu la meva amistat fidel,

Perquè jo també sóc de Palamós,

Sí, jo, ¡LA GAMBA!

Per Esteve Bosch @esteve_bosch_jaureguizar

Si un dia trobo

Si un dia trobo una mà

vull que sigui vora el mar, 

a prop de abrques i onades,

assaborint escuma i habanera.

Si un dia trobo un cor

voldria que li agradés la tramuntana

que les aurícules fossin mar

i els ventricles pins i camins de ronda.

Si un dia trobo una ànima

l'alimentaré amb peix de roca,

amb rom cremat li fabricaré uns llavis,

i sense pressa, li faré un petó, etern, a la boca.

Per Esteve Bosch de Jaureguízar @esteve_bosch_jaureguizar

Imaginad

You, you may say I'm a dreamer
But I'm not the only one

Imagine. John Lennon

Imaginad una mesa grande

E incontables sillas en su torno

Imaginad la arena de un desierto hecha cristal

Modelado por maestras manos bohemias

Imaginad sus tallos sostenidos por dedos

Palmas de todas las pieles creíbles

De longevidad y cualidad dispar

Imaginad que el vino da para llenar todas las copas

Todas las ocasiones

Imaginad el brindis resonando nítido

Estallando en todas las lenguas

Imaginad todos los ojos enfilando los iris ajenos

Imaginad a toda la gente

Bebiendo vino en paz

Por Paco Balsera @pacobalsera

EL PERDÓ DEL VIDRIAIRE

Fer vidre és tot un món:

sembla bufar i fer ampolles,   però si una bombolla

es bomba i es deforma,   el pobre bufador,

per procurar un cert ordre   a les banyes amorfes,

la cavitat bulbosa   d'aquest vidre en qüestió,

s'obliga a recompondre'l,   l'estira i en prolonga

un braç per una zona,   i, per l'altre cantó,

sembla quasi que esmola   la punta d'un punxó...

I en surt un petit monstre   que sembla que funciona

si pel broc gros se l'omple   amb suc o amb un licor

i pel broc petit brolla   un rajolí conforme

amb la dosi millor.

Llavors, amb vanaglòria,   com un savi inventor,

bevent vi de la bóta   amb aquella eina nova,

diu que està fet a posta   per remullar la gola

mirant a l'horitzó

i ell es bateja el rostre,   li entra el vi per la trompa

i quequejant de broma   ens demana "porró".

Per Josep Pedrals

Podeu sentir el poema al programa Un Restaurant Caníbal a Berlin del 29/09/2019

La confraria dels cacaus

conga

M'han mantingut en sopols

els amics que m'ajudaven a 

veure el món quasi tan dolç

com el suc de la guanàbana

i ara ja els puc fer de pal

de paller i mantinc la joia

d'en Mango i la Xirimoia:

colla absurda i tropical.

Oh, leré!

Absurda i tropical!

Sempre estàvem disputant,

com alvocats del diable, 

espines de rambutan

(que no punxen i son flàccides)

i, si un cop ens fèiem mal

amb polèmiques on fire,

en Dàtil i la papaia

rebaixaven el cabal.

Oh, leré!

Baixaven el cabal!

Som d'un amor sense fre

i els somriures ens delaten:

no fem mai curt de cafè

ni els hi va la pell de plàtan;

no ens encongeixla moral

esperar a posar guinda,

la Pinya i en Tamarinde

fan tothora un bon final.

Oh, leré!

Tothora un bon final!

Per Josep Pedrals @joseppedrals  - Els Límits del Quim Porta