Som imparables

Vet aquí una vegada que vaig tenir una revelació. Va ser en un d'aquells escassos moments a la vida que un mira cap endins i hi fa un dia ben clar, sense ni un núvol. Em vaig dir que per què no ajuntava dues passions, el periodisme i el vi, i començava així un nou camí de vida. No em va costar gens estar convençut que sí, que era possible, però malgrat això no vaig tirar endavant fins que no vaig fer una anàlisi acurada per assegurar-me que, a més de ser una idea molt estimulant, també era viable. Convèncer l'entorn d'aquest pas ja va ser més complicat, però tenia el més important, la força interior. I quan la tenim, som imparables.

El meu voltant va quedar sorprès, però sense el seu suport no hauria arribat fins aquí. Hi ha qui no n'és conscient de quin ha estat el seu paper o que ja no hi és per explicar-li. Així que aquest text en temps de coronavirus vol ser un homenatge a tothom que és corresponsable d'haver fet que jo escrigui sobre vins. Jo en dic els culpables necessaris. Començo pel principi. El meu avi de Sant Gregori (Gironès), en Juan Lozano, em va ensenyar a estimar la terra. Que allò que naixia d'ella era quelcom important, molt valuós. I m'havia fet un dels nens més feliços del món quan, en tornar d'unes colònies, vaig descobrir que m'havia plantat un hort en el jardí de casa. Encara recordo aquella tarda calorosa de maig amb força detall.

Em vaig fer gran. Recordo que l'avi era dels que tenia la bota del racó, que una vegada el vaig acompanyar a buscar-ne, que a casa el vi sempre havia estat present i que es brindava amb cava. Vaig estudiar periodisme. A la carrera vaig conèixer la Dèlia Perpinyà, dels Guiamets (Priorat). Eren temps en els quals bevíem sangria, però la Dèlia ja ens havia dut alguna ampolla del Gran Mets. Vaig començar a exercir el periodisme. Recordo el dia de fa una dotzena d'anys que em vaig comprar un vi de 14 euros fet en dipòsits de ciment. Cobrava el salari mínim del moment, però mai he sabut posar límits a la curiositat. Coses de periodistes.

La passió pel vi va romandre silent durant anys, però tot el que l'envolta no vaig deixar mai de commoure'm interiorment. Amb els pares, la Montse Lozano i en Josep Bes, fèiem una visita anual al Penedès. Ens agradava un vi anomenat Blanc Doux de Lavernoya (no pensava que encara en trobaria una referència en el web de la DO Penedès) i que molt em penso que ja no s'elabora des de fa anys. Explorant el terreny vam descobrir el celler veí d'Oriol Rossell, on elaboren cava. Ens va encantar. I aquell paisatge. Aquelles olors. Llavors arribaria el primer moment revelador, la meva primera visita al Priorat. Només obrir-se la porta del tren em va venir aquell aire pur que ho contenia tot. El vi és paisatge, és història, és hedonisme i imaginació sense barreres. Encara no havia posat el peu al terra del Priorat que ja sabia que hi tornaria. Que privilegiat s'és quan se sent quelcom així. Per aconseguir-ho cal estar ben atent a què es mou per dins de cadascú. La Dèlia m'havia obert la porta del Priorat amb l'excusa de la Fira del Vi de Falset.

Després hi va haver un segon moment revelador. Un viatge a la Terra Alta amb la meva companya de vida, l'Araceli Garcia, i l'amiga Montse Venrell. Vam estar a la catedral del vi del Pinell de Brai, Batea, Vilalba dels Arcs... En una visita en el celler Barbarà Forés, a Gandesa, la Pili Sanmartín i els seus pares, la Carmen Ferrer i en Manuel Sanmartín, desprenien una passió d'aquelles que s'encomana. El recorregut amb Terra Enllà pel Corbera d'Ebre destruït per la Guerra Civil i el tast dels vins del celler Frisach, aquell dia conduït per en Joan Ferré, va tornar-me a dir que ja no calia pensar-s'ho gaire. El colofó va venir amb la Ruth Troyano, qui ja tenia com a referent del periodisme vinícola. La idea d'escriure sobre vins ja la tenia clara, però ella em va dir quelcom d'allò més escaient: tira't a la piscina. I així ho vaig fer.

La Mireia, que és la meva germana, l'Araceli, algunes amistats i moltes altres persones fins llavors desconegudes per a mi em van donar suport des de bon principi. Ja fa any i mig que vaig fer el pas, però segurament sigui ara, en comptes dels inicis, el moment més incert de tot aquest temps. Potser per inesperat i desconegut. Amb el coronavirus rondant-nos com un perill invisible qui sap com evolucionarà el periodisme de vins. Però miro tot aquest camí d'anys que m'hi ha acabat portant i penso que, com el dia que vaig decidir que valia la pena intentar-ho, qualsevol cosa que ara ens proposem ens pot fer imparables. Fixeu-vos en l'olivera de la fotografia, que roman estoica enmig de les ruïnes del poble vell de Corbera d'Ebre que va ser devastat durant la Guerra Civil. Ara ens en sortirem, i ho farem plegats.

ENLLAÇ AL VI DE LAVERNOYA QUE CITO: https://dopenedes.cat/es/vi.php?id=1078

Per Jordi Bes Lozano @jordi.bes

#amordevi