La cova de la iaia

Hi ha un lloc on jo voldria viure. És el rebost de la iaia. És un lloc d'abundància i té una energia especial. Allà hi viuen ingredients tan variats com persones hi ha al món.

El rebost de la iaia sembla una cova, amb laberints aeris d'embotits que pengen i corriols que ens porten de baix a dalt i cap al fons de les prestatgeries més encastades. A les prestatgeries hi ha de tot; pastes, torrades, gormanderies, cacau en pols, en barra i en fulla, herbes aromàtiques, cafès... tot perfectament ordenat en calaixons i bossetes.

Les espècies estan en unes mini, molt mini cistelles de vímet. Elles són polsims d'essència pels menjars igual que els petons són accions d'amor pels llavis.
Hi ha diverses farines dins de pots de vidre de totes mides. Són la pols del blat amb els matisos dels colors de la terra. Les melmelades de codony, de móra, de cirera, de préssec, de maduixa i de poma reposen en una postada central. Totes elles es vesteixen amb els tons més vius de la fruita madura.
La iaia hi teé conserves que esperen amb delit que arribi la seva hora. Soé n llaunes lluents, daurades i platejades, que semblen guardar tresors de mar i de bosc.
Én el millor amagatall de la cova, a la coveta, hi ha ampolles plenes d'aromes, tanins i greixos que venen de les botes del padrí. Aires d'importació d'aquells dies passats quan jugàvem a fer vi.

A la paret del fons, a terra, s’hi aguanten els sacs de llegums com deixats de la mà del senyor i prenent la fresqueta a l’ombra de les pedres. Cigronets, llenties, pèsols i mongetes que aviat saltaran juganeres dins l’olla com els pensaments juguen saltant dins del cap.
D’una de les pedres hi penja un calendari amb els productes de l'hort, què marca el menú de temporada de la iaia. A cada mes hi ha unes llunes dibuixades que a la vegada, dibuixen cercles que volen dir alguna cosa.

Hi ha una petita taula a sobre d’unes rajoles que fan com un trencaclosques de sentiments vintage i molt cuquis. Sempre he imaginat que cada rajola és una generació passada de la família. 20 anys dins cada quadradet...

Al costat de la taula, una cadira que aguanta un davantal molt vellet.

És en aquest lloc, on jo voldria viure, la vida passa d’una altra manera. Les melmelades parlen amb els sucres, els macarrons amb les sardines de llauna, els grans de cafè amb el pimentó i les torrades de fajol amb el vinagre. Els ingredients parlen, juguen i s’inventen receptes que després expliquen a la iaia. La iaia -asseguda a la taula- les apunta i les dibuixa mentre ja les comença a cuinar dins la seva ment entremaliada.

Ara, que s’acosten les festes, entraré a la cova de la iaia i ploraré d’alegria. Agafaré el davantal de la cadira ime’l posaré, seuré a la taula i obriré el receptari. Escoltaré el rebost i faré com la iaia... en pau i en glòria descansi!
Ull...si entres al rebost de la iaia, se’t menjarà de viu en viu! 

Per Núria Farizo