1 d’abril de 2020

Som imparables



Vet aquí una vegada que vaig tenir una revelació. Va ser en un d'aquells escassos moments a la vida que un mira cap endins i hi fa un dia ben clar, sense ni un núvol. Em vaig dir que per què no ajuntava dues passions, el periodisme i el vi, i començava així un nou camí de vida. No em va costar gens estar convençut que sí, que era possible, però malgrat això no vaig tirar endavant fins que no vaig fer una anàlisi acurada per assegurar-me que, a més de ser una idea molt estimulant, també era viable. Convèncer l'entorn d'aquest pas ja va ser més complicat, però tenia el més important, la força interior. I quan la tenim, som imparables.
El meu voltant va quedar sorprès, però sense el seu suport no hauria arribat fins aquí. Hi ha qui no n'és conscient de quin ha estat el seu paper o que ja no hi és per explicar-li. Així que aquest text en temps de coronavirus vol ser un homenatge a tothom que és corresponsable d'haver fet que jo escrigui sobre vins. Jo en dic els culpables necessaris. Començo pel principi. El meu avi de Sant Gregori (Gironès), en Juan Lozano, em va ensenyar a estimar la terra. Que allò que naixia d'ella era quelcom important, molt valuós. I m'havia fet un dels nens més feliços del món quan, en tornar d'unes colònies, vaig descobrir que m'havia plantat un hort en el jardí de casa. Encara recordo aquella tarda calorosa de maig amb força detall.
Em vaig fer gran. Recordo que l'avi era dels que tenia la bota del racó, que una vegada el vaig acompanyar a buscar-ne, que a casa el vi sempre havia estat present i que es brindava amb cava. Vaig estudiar periodisme. A la carrera vaig conèixer la Dèlia Perpinyà, dels Guiamets (Priorat). Eren temps en els quals bevíem sangria, però la Dèlia ja ens havia dut alguna ampolla del Gran Mets. Vaig començar a exercir el periodisme. Recordo el dia de fa una dotzena d'anys que em vaig comprar un vi de 14 euros fet en dipòsits de ciment. Cobrava el salari mínim del moment, però mai he sabut posar límits a la curiositat. Coses de periodistes.
La passió pel vi va romandre silent durant anys, però tot el que l'envolta no vaig deixar mai de commoure'm interiorment. Amb els pares, la Montse Lozano i en Josep Bes, fèiem una visita anual al Penedès. Ens agradava un vi anomenat Blanc Doux de Lavernoya (no pensava que encara en trobaria una referència en el web de la DO Penedès) i que molt em penso que ja no s'elabora des de fa anys. Explorant el terreny vam descobrir el celler veí d'Oriol Rossell, on elaboren cava. Ens va encantar. I aquell paisatge. Aquelles olors. Llavors arribaria el primer moment revelador, la meva primera visita al Priorat. Només obrir-se la porta del tren em va venir aquell aire pur que ho contenia tot. El vi és paisatge, és història, és hedonisme i imaginació sense barreres. Encara no havia posat el peu al terra del Priorat que ja sabia que hi tornaria. Que privilegiat s'és quan se sent quelcom així. Per aconseguir-ho cal estar ben atent a què es mou per dins de cadascú. La Dèlia m'havia obert la porta del Priorat amb l'excusa de la Fira del Vi de Falset.
Després hi va haver un segon moment revelador. Un viatge a la Terra Alta amb la meva companya de vida, l'Araceli Garcia, i l'amiga Montse Venrell. Vam estar a la catedral del vi del Pinell de Brai, Batea, Vilalba dels Arcs... En una visita en el celler Barbarà Forés, a Gandesa, la Pili Sanmartín i els seus pares, la Carmen Ferrer i en Manuel Sanmartín, desprenien una passió d'aquelles que s'encomana. El recorregut amb Terra Enllà pel Corbera d'Ebre destruït per la Guerra Civil i el tast dels vins del celler Frisach, aquell dia conduït per en Joan Ferré, va tornar-me a dir que ja no calia pensar-s'ho gaire. El colofó va venir amb la Ruth Troyano, qui ja tenia com a referent del periodisme vinícola. La idea d'escriure sobre vins ja la tenia clara, però ella em va dir quelcom d'allò més escaient: tira't a la piscina. I així ho vaig fer.
La Mireia, que és la meva germana, l'Araceli, algunes amistats i moltes altres persones fins llavors desconegudes per a mi em van donar suport des de bon principi. Ja fa any i mig que vaig fer el pas, però segurament sigui ara, en comptes dels inicis, el moment més incert de tot aquest temps. Potser per inesperat i desconegut. Amb el coronavirus rondant-nos com un perill invisible qui sap com evolucionarà el periodisme de vins. Però miro tot aquest camí d'anys que m'hi ha acabat portant i penso que, com el dia que vaig decidir que valia la pena intentar-ho, qualsevol cosa que ara ens proposem ens pot fer imparables. Fixeu-vos en l'olivera de la fotografia, que roman estoica enmig de les ruïnes del poble vell de Corbera d'Ebre que va ser devastat durant la Guerra Civil. Ara ens en sortirem, i ho farem plegats.

ENLLAÇ AL VI DE LAVERNOYA QUE CITO: https://dopenedes.cat/es/vi.php?id=1078


Per Jordi Bes Lozano @jordi.bes

#amordevi

25 de març de 2020

DONA DE VI


La dona de vi es lleva ben d’hora i empunya el primer raig de sol per plantar la llavor del nou dia. Vesteix el seu cos d’aigua de color terra.
En aquest despertar el cor li batega latent i es poda, rejovenint-se i posant-se a punt.
Els pensaments de la dona de vi comencen a llaurar, aterren d’un somni profund i es ventilen, i comencen a retenir colors... de vegades són colors vermell intens, quasi negres, de vegades blaus foscos, com els d’una tempesta que s’acosta... hi ha dies que els pensaments retenen matisos de grocs i d’altres, tons de verd...
La dona de vi traspua nutrients i, al posar els peus a terra, a cada passa alimenta l’entorn: l’habitació, la casa, el pati, la vinya, el celler, la botiga, la taula, el llit...
La dona de vi té brots d’infantesa en la seva pell, que hidrata amb llum, amb aire, amb esquitx del fruit...

La dona de vi aclareix el dia amb un somriure còmplice a la terra i amb una mirada de reconeixement al cel. Mira l’entorn i conversa a través de sons invisibles amb els petits arbres que li acaricien les cames.
Comparteix pols de sentiments amb les persones que va trobant en el seu camí, així combat les coses dolentes. Es relaciona, es reconcilia, estima, s’esvera, crida, plora, decideix, corre, es corre, s’enamora, s’esfuma, s’esculpeix, es culpa, es mima, s’empodera, s’adorm i... viu.
Sobretot, viu incondicional a ella i als seus.
La dona de vi és forta, es defensa i abraça com un cep. I és sensible, s’obre i embriaga com un vi.
La dona de vi es pinta els llavis de color i convida al caliu d’una història amb gust, feta amb cura i intenció.
La dona de vi és padrina, és pagesa, és avantguarda, és reivindicativa, és conciliadora...

La dona de vi és la filla que cuida el fruit de generacions, és la germana que suma jocs de secrets entre germans, és la companya que fusiona varietats i que inventa, que vincula i que relaciona. És la mare poeta que recita i que, sembra desitjos que embotella i cull somnis que destapa.

És la dona de vi.

Per Núria Farizo @nuriafaris

#amordevi

22 de març de 2020

JOC IMAGINARI



Ahir vam jugar.

Ahir a la tarda vam jugar com nens petits.

Van ser només 5 minuts de bogeria. Potser ni hi van arribar. Potser van ser 3 minuts. 3 minuts de bogeria màxima.

Estàvem acabant de fer gimnàstica. Una gimnàstica que fa riure. Posem música i ballem. I busquem música molt ràpida per ballar molt ràpid i suar. Potser podríem dir que busquem fer un treball cardiovascular però ben bé no és així. Diria que l’únic objectiu és ballar i saltar. I riure una estoneta.

La Clara ja havia pujat a dutxar-se i la Nora estava fent una carrera. I no parava de córrer d’un costat a un altre de l’habitació. Jo intentava fer abdominals. Per fer alguna cosa! D’aquelles abdominals que les podries fer amb una copa de vi a la mà. Aquest és el nivell!

L’hi pregunto com és que corre tant. I em contesta que està fent una carrera amb la classe dels micos i que els nens de la classe l’estan animant.

Continua corrent i jo continuo amb els estiraments. No sé per què collons estiro. Tampoc he fet res, però deu ser el costum de l’escaqueig.

I para de córrer i em pregunta: "- Què fem ara?". I de cop em ve una il·luminació divina.

Farem una festa!

Una festa?

Sí! Cridarem a tots els animals de la selva i farem una festa!

Busco la cançó de la cigüenya. Cigüenya és com li diu la Nora a la cançó de Circle of life (The Lion King).

La poso al màxim volum de l’altaveu. (Ja havia parlat amb les veïnes catxondes i em van dir que cap problema amb la música alta). M’aixeco de cop i començo a cridar com un boig!

La Nora flipava! Es pensava que son pare se li havia anat la castanya! I sí! Però no ve d’ara.

I anava cridant que venien les zebres, els lleons, els rinoceronts, els guepards...

Ens vam agafar de la mà i vam començar a córrer per tot el pis. Saludàvem a tots els animals que veníen a la festa. Unes sabates eren dos tigres, la cortina els micos penjats, i un test penjat al sostre feia de girafa amb el coll ben llarg. Una cadira resultava ser un cérvol i el puf un llop bo. La paperera és un os formiguer. I sense adonar-nos-en ens ha mossegat un dit! Però amb carinyo. Segur que ho va fer sense voler perquè ens va confondre amb una formigueta.

Ens agafem les dues mans i comencem a donar voltes cada cop més ràpid perquè és una festa. I ara cap a l’altre costat i cantem ben alt, però ben alt el cigüenyes fins que s’acaba.
I ens mirem a la cara i flipem! Tenim cara de brilli brilli! Està exhultant. Està pletòrica. I jo també. Estic radiant.

I passen els minuts i continuo viatjant. Ja hem fet la dutxa i estem sopant i continuo volant.

I rememoro quan era molt i molt petit i jugava amb el meu món imaginari. I recordo que era immensament feliç.

Ara, amb el pas del temps i amb molt de temps per pensar, arribo a la conclusió que el que em feia tan feliç de petit i m’ha fet tan feliç aquests 3 minuts de la cigüenya és ser lliure.

I ho som quan podem volar amb la nostra imaginació.

Per Jaume Montanyà @julivertalplat

#amordevi