La ceba molt confitada. La deixo suar i, de tant en tant la remullo. La vull
fosca, negra. La vull dolça. Així me la menjaria a cullerades soperes.
Afegeixo la
tomata. La tinc en conserva de l’estiu. D’un hort de Calonge. Pels de
Calonge, Culonge. Afegeixo un polsim de sal i sucre. S’ha de beure tot el suc. L’acarono
amb la cullera i la deixo fer, fins que es confiti.
Un ensurt de pebre i un gra d’all picat. Un
raig de malvasia i torno a deixar que vagi fent el sofregit. L’hi dono el seu
espai i el seu temps.
En
una olleta sento la gresca dels peixets. Van bullint les cintes, els pagells,
els crancs i els serranets amb la pastanaga, l’api i el porro. Una estoneta de
no res i els deixarem reposar, que després els hi vindrà la feina de cop.
Posem banda sonora a la cassola. L’hi toca a la sípia. La salsa vol anar sola. La
tinta té molt caràcter. Les potes són les divertides de la festa, les fem
ballar a la paella. La darrera cançó la fem amb els escamarlans. Només volen una cançó. La darrera.
L’arròs
rodó de Pals. Sofregit i sípia. Ho mullem amb el brou de peix i esperem. Rectifiquem de
sal i esperem. Tornem a tastar el gra d’arròs i esperem fins que és grenyal.
Tots a taula, els estalvis al mig. Traiem la
paella del foc, la cobrim amb un drap perquè faci l’últim sospir, esperem, destapem
i servim.
Obrim la primera ampolla de vi i brindem.
Arròs. Plat
de festa. Plat de diumenge. Tots a taula al voltant de l’arròs. Cada casa
fa el millor arròs. El nostre arròs. L’arròs dels records de tots a taula.
Per Jaume Montanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada