Tomàquet, tomaca, tomata, tomàtec, tomàtic, tomàtiga

Avui va de tomàquets. Tomàquets del pebrot, de Montserrat, de pera, rosa o de xucar. Podríem estar mitja hora anomenant tipus de tomàquets. I tots molt bons. I cada un és el millor, per qui el fa.

Sembla que als restaurants l’hi estan donant molt (massa) protagonisme. Tant que a vegades és més car un plat dels seus tomàquets que un filet de vedella de Girona. Perquè no sé quina és la raó que fa que avui en dia un restaurant sense hort no sigui un restaurant. O potser sí que ho sé.

L’altre dia un amic va demanar trilogia dels “nostres” tomàquets, a un d’aquests restaurants amb hort. Amanida a preu de filet i a sobre eren verds! Suposo que el maître l’hi va faltar demanar com volia els tomàquets, si verds, madurs o sobrebmadurs!

Ara és temps de tomates. És temps per menjar els que han madurat a la planta. Els de llagrimeta vaja.

Perquè avui amb la sobreabundància de tot el què comprem ves a saber quan l’han collit, i quants dies fa que el tenen emmagatzemat i què collons l’hi han parit perquè tingui aquest atractiu color, faci aquesta (poca) olor i, gust insípid.

Per això ara és el moment d’anar a l’hort o comprar-ne a la pagesa. I agafar els que són per menjar avui o demà. I rentar-los amb aigua fresca, tallar-los de dalt a baix, escampar-los en un plat, posar un polsim de sal i, un bon raig d´oli d´oliva. I prou! El tomàquet, en temps de tomàquets collits madurs a la planta, són un festival.

Hi ha qui els emmascara amb tonyina, ceba, olives, tàperes, tires de “cangreju”, formatge i, vinga buidar la nevera. I encara tenen la Santa barra de dir que els seus tomàquets són els millors del món i de temporada!

Per Jaume Montanyà