Em dic Albergínia, de la saga de les solanàcies. Soc el fruit d’una planta amb flor i amb plor; amb una flor lilosa que penja i que balla recoberta d’unes llàgrimes espinoses i molt rabïudes i que et punxaran!
Soc sexi i soc luxuriosa.
Des del 2000 a. C. que visc en cultiu. Tinc passat i tradició i dret a vacil·lar amb el meu veritable origen. Les meves arrels es perden en els remots països del misteriós Orient. Soc viatgera. Vaig venir amb el comerç àrab, passant per Àfrica i entrant a Europa per la Península a l’Edat Mitjana i, d’aquí amb els colons a fer les Amèriques.
Soc dispersa i extravagant. Soc musa literària i farandulera. Soc la reina de les Mil i una nits i de l’Amor en tiempos de cólera.
Tots em volen o em critiquen. Desperto, excito i provoco. Metges, botànics, la Inquisició i l’Església, poetes, pagesos, cavallers i joglars, de totes les edats i de tots els estats, sempre he captat l’atenció i... del plat, al llit!
Els clàssics grecs m’adoraven, els llatins em creien malèfica, pels perses era exquisida, pels manxegos era una hortalissa d’aspecte ridícul, pels italians un plaer renaixentista, pels parisencs una flor de Versailles i pels jueus una gormanderia. Pels desconfiats una heretge i au, a la foguera, pels europeus (tan llestos ells) era tòxica i au, de florero i, pels americans (tan listillos també) era suí per inútil i au, plantada al jardí veient-les passar (ni europeus ni americans -tan llestos tots- sabien com cuinar-me). Els iranians deien que portava el càncer i la lepra... Alguns em van condemnar per incitació al pecat sexual (pecat sexual?) i d’altres em van batejar com Solanum insanum perquè provocava bogeria... beneïda!
A tot això, amb el temps i una canya em vaig tornar esplèndida, virtuosa, terapèutica i desitjada. A tot això, amb bon temps i una tenalla soc producte d’or pel tràfic d’hortalisses i a tots els cistells hi tinc el lloc de la meís preuada, la top!
Al Japó em veneren i em dic NASU i a Turquia soc peça cabaretera entre espècies i sedes. A França soc un ingredient exoà tic, a Israel soc la vox populi, a l’Empordà soc la més bonica de totes i al Bages, la més suau i la més melosa!
Soc dura de cap i gustosa de cor. Com més ferma, més tendra. El meu cos enamora. Sinuosa, carnosa i subtilment perfumada. La meva pell tibada i brillant llueix colors radicals; vaig del blanc al negre passant pel morat fosc i a voltes em ratllo blanca i violeta. Soc molt presumida i no m’agraden les taques ni les arrugues ni tenir zones toves. Llarga, ovalada, curteta i estreta. Soc com una deformació d’un ou, una mica femenina i una mica masculina. Herma i frodita.
Tinc un vestuari per a cada moment: el Baba Ganoush, tratge àrab de viciosa i coqueta; el d’escalivada, vestit de catalaneta de colors vius i passionals per a que em suquis de valent; l’esmòquing, amb coll i solapes de formatge que em fa quedar com una seda en qualsevol boca; la Musaka, tela grega i ben farcideta per a que em despullis mica en mica; la Caponata, disfressa mafiosa que t’estofarà el paladar i t’emmudiraà; la capalina d’escabetx, que em conserva picantona per a que em facis petons, un a un...
...I així fins a mil i una combinacions, fins a un centenar d’adjectius i fins a una saca de conclusions que glosso amb una, la meva: soc l’albergínia, la més puta de totes les senyores i la més senyora de totes les putes.
“Tres cosas me tienen preso
de amores el corazón
la bella Inés, el jamón
y berenjenas con queso.”
Baltasar de Alcazar, poeta gastrònom del Segle d’Or espanyol
Per Núria Farizo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada