Agafa una patata. Sí, una patata. Agra o Kennebec, la que tinguis a casa, que sigui ben grossa. Amb un pelador, la peles. Sinó amb un ganivet dels de tota la vida. La rentes i la talles allargada, molt prima. I la poses a fregir. Amb oli d’oliva verge extra, que aguanta més la temperatura. Al final de la cocció augmenta una mica la temperatura perquè quedin ben rosses.
Serveix-les sobre un paper absorbent perquè xucli l’excés d’oli. Ben salades, presenta-les en un bol xulo.
Si les acompanyes amb uns ceps del Pirineu. Amén. O si és temps de tòfona, sigues generós i ratlla-la pel damunt. Amén!
La meva àvia les feia amb un parell d’ous ferrats al costat. Uns ous de gallines normals, dels de tota la vida. Ni felices ni polles. Gallines de les de sempre. Un ous amb una bassa d’oli. I amb una barra de pa de quart de l’Armando. A vegades també hi posava un parell de salsitxes del Subirà.
Aquest era el menú de la iaia quan ens volia fer feliços. Patates, ous i salsitxes, en un plat Duralex. I una barra de quart. Amb molt oli i fregides a tota castanya perquè arribàvem amb una gana que feia por.
És un dels records de la meva vida. Les patates rosses. Les de tota la vida. I la imatge sempre la mateixa. A taula, amb la iaia i el meu germà. I sucant com sinó hi hagués demà. I sempre amb el regust de que n’havia fet poques. I què collons, no hi cabien al plat!
És fascinant aquesta connexió entre els records i els gustos. I més fascinant encara, és poder seguir gaudint amb un plat que trobo de llagrimeta i, amb el sentiment d’amor incondicional a la meva iaia.
Per Jaume Montanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada