L'hort

Fa anys somniava que amb els anys tindria un hortet. Un hortet súper mega eco i molt fashion. D’aquests que fan coses per menjar súper bones i sanes.

Un hortet amb unes vistes precioses. Un landscape awesome. És a dir, unes vistes de llagrimeta.

Pensava plantar fesols de Santa Pau; maduixetes d’aquestes tan cuquis del Maresme al costat del caviar verd, que són els pèsols; tomàquets del pebrot i dels de Montserrat; trumfos d’Odèn; carxofes del Prat; calçots de Valls i, enciams que no els has n’hi de netejar. Uns quants albercocs per fer confitura i taronges de València per fer suc.

Pensava que, ja que m’hi posava, faria una mica de tot durant tot l’any. Fins i tot amb una mica de sort m’estalviaria d’anar a mercat. Perquè com les meves fruites i verdures, cap. Eco, healthy, sostenible, slow food, de proximitat, natural i biodinàmic. Tot, volia totes les etiquetes a la meva verdura.

Pensava plantar a l’hortet del meu pare, al costat del riu. Un hortet que fot anys que no s’hi fa res. Un hortet amb vistes als altres hortets i al rec.

Quan vaig començar a cavar, sembrar i regar vaig adonar-me que és un hortet ple de males herbes i mosquits. Un munt de mosquits, sargantanes, escarabats, formigues de les que piquen i abelles assassines. I més a l’estiu, que és quan està més preciós (per la foto).

I la calor! Hòstia quina calor que fot a l’agost! Mentrestant anava traient les patates que no s’acaben mai. Vinga ajupir-me per anar traient cistells de patates.

Seguidament, vaig pensar que potser els trumfos no els plantaria. Així m’estalviaria feina. I posat a fer, els fesols tampoc perquè em van dir que anaven millor amb sorra volcànica. I les maduixetes tampoc, que són massa delicades. I els pèsols potser que tampoc, ni els tomàquets perquè diuen que és molt fàcil que hi vagi la mosca blanca. I seguint així vaig veure que ja no tenia hort, primer n’hauria d’aprendre.

Amb els anys quan veig els horts, com els tenen i què recullen, sento un profunda admiració perquè no deixen de ser uns artistes. Uns artistes i uns pencaires. I uns professionals. Perquè cada maduixa és diferent i té un munt de feina darrera. I perquè quan tastes les maduixes de veritat, ja no hi ha marxa enrere.

Per Jaume Montanyà