Sant tornem-hi. El dia s’escurça, la nit
s’allarga, la temperatura cau a la nit i els nervis ens posseeixen.
Un ésser, ara ataronjat i de forma irregular
creix i empeny amunt pedres del doble del seu pes. Un ésser que porta mig any a
la foscor total i que esperarà que alguna nit, algun animal l’olori, la
desenterri, se la mengi i l’excreti uns metres enllà, assegurant així la
dispersió de les seves espores i
el tancament del seu cicle biològic.
Algunes altres, la majoria, seran olorades per
un animal de quatre potes, però desenterrades per un de dues i anirà de cap al plat,
a l’estómac, al vàter, al riu i al mar, lluny del seu hàbitat i perdudes enmig
d’un medi salí gens apte per al seu desenvolupament i, per tant, sense
capacitat de tancar el seu cicle.
Malaurats humans egoistes que moltes vegades
usurpem a la natura allò que ens regala per gaudir dels plaers els quatre dies
de vida que ens ha regalat la mateixa natura, sense pensar en què podem fer per
intentar ser el mínim injustos o el més justos amb qui ens regala aquest bé
tant preuat (aneu a cagar al bosc!), i evitar així que la recta de regressió
ens digui contínuament que si no fos pel cultiu, segurament molts anys no
podríem ni olorar-la.
Sort de quatre il·luminats que un dia,
contracorrent, ens vam creure que érem capaços de poder fer créixer aquestes
bèsties negres.
No surrender!
Per Pere Muxí @peremuxi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada