La mare obre la porta i entro d’un salt esperant que
vingui la iaia a fer-me un petó. Sento l’olor.
Avui hi ha sèmola! Especiada,
fina i subtil. Granet a granet imaginari, ja creix la meva gana. Fent saltirons
pel llarg passadís arribo al menjador. No he vist la iaia encara. La crido.
Estic feliç perquè tinc gana i sé que la iaia està cuinant sèmola i, a més,
entreveig per la porta de la cuina, que està mig oberta i mig tancada, que hi
pengen les salsitxes, aquelles que la iaia deixa assecar.
Aquest raconet rep la
claror de la finestreta, que dona al safareig del pati, i hi ha un cordill
lligat de punta a punta de paret, i sempre imagino que hi ha un funambulista
fent-hi saltirons. M’hi passo hores mirant-te’l. Com si fossin mitjons, les salsitxes
es deixen acariciar pels raigs de sol.
És com un ritual, a cada passada per la
cuina, queixalo a la carn crua i perquè sóc encara petita, sinó diria que
m’excita i tot. Són delicioses! És estrany... la iaia encara no ha sortit a
dir-me hola i l’avi tampoc jau descansant a la butaca. L’hora és baixa, quasi
és hora de sopar, la meva panxa tremola només de pensar en la sèmola. La casa
sembla buida, trista, sola, però és incomprensible perquè sento arreu l’olor
del fogó, i la mare somriu i fins i tot, té una brillantor als ulls que la fa
especial. No us ho he dit, també hi ha el pare. Ell va a la seva, obrint portes
i explicant coses. No té gana perquè ja fa estona que ha sopat; «-A mi, no em
“fotreu” pas! Jo sopo a quarts de 8 i feina feta!». També sembla content avui.
L’avi és molt bo, és un homenet tranquil i alegre i a mi sempre em diverteix.
La iaia, la mare i la tieta normalment el renyen perquè menja dos ous ferrats
cada dia per esmorzar i es beu el suc dels “berberetxos” (no imagino l’avi
dient “Pasadme
el cuenco
de las escopinyes”). Però jo, d’amagat, sempre li passo el vol de suc, esclar
que normalment jo sempre em menjo l’última escopinya. La gana em pot i la
curiositat més; «-Mare, i els avis? Que han marxat? Qui ha cuinat la sèmola?»
La mare em mira amb raresa; «-Cuca, la iaia va marxar l’any 2010, quatre anys
més tard que l’avi.»
Sona el despertador i em llevo d’un salt. Ahir vaig anar
a veure la casa on van viure durant molts anys la iaia i l’avi. Aquesta nit
m’ha visitat en somnis l’olor a sèmola. La iaia va marxar sense deixar-ne la
recepta. Feia anys que buscava en la memòria aquesta olor, l’olor del sabor que
no he aconseguit trobar enlloc més, mai més. Sabeu què? És en el fogó de
la iaia on estic segura que podré tornar a cuinar això que surt de la flor de
la farina! Ara se’m fa evident; havia de tornar a moldre el producte per
obtenir la millor sèmola del món: la de la iaia!
La senzillesa, l’humilitat i l’amor dels fogons de les
iaies.
Per Núria Farizo @nuriafaris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada