Hi havia una vegada un país, no gaire llunyà, que tenia unes àmplies zones cobertes de boscos. I com en cada bosc, hi vivien tota una sèrie d’éssers que pul·lulaven d’un cantó cap un altre: muses que ballaven, cantaven i tocaven els seus instruments, korrigans que havien vingut de visita des de la seva vella i bella Breiz (Bretanya) per divertir-se espantant els pocs i atemorits humans que s’endinsaven pel bosc, hamadriades que vetllaven pels arbres i el seu entorn, i, com no, fades.
De fades ja sabeu que hi ha de bones i de dolentes. Les dolentes es dedicaven a fer dolenteries, pocions màgiques i encanteris i qualsevol cosa que pogués interrompre la vida tranquil·la de la resta d’éssers boscans.
I de les fades bones, què hem de dir?. Eren maques, amables, simpàtiques i feien el bé a tothom que se’ls atansés. De totes aquestes fades que voltaven per tot arreu volant, jugant, collint flors i empaitant papallones, hi havia una que era diferent a les altres.
Era molt encuriosida i passava el dia mirant i observant tot allò que se li posava al davant. Tant li feia si era una flor, un insecte, una muntanya, o les pedres de diferents mides i colors que trobava.
La seva curiositat no tenia límits i cada vegada anava cercant coses diferents que la satisfessin. De forma que un dia, atrevida ella, va gosar sortir de la protecció del seu bosc. I vet aquí que va quedar meravellada amb el panorama que va descobrir.
Al seu davant va veure una extensa catifa verda que cobria una gran planúria. Va quedar sobtada perquè no coneixia aquelles plantes tan estranyes que tenia al davant, amb unes fulles que mai no havia vist, un tronc baix, marronós i recargolat i uns fruits que penjaven de les branques i que no sabia distingir.
Va baixar fins a terra i passejant-se pel mig d’aquells arbres baixets, se’ls anava mirant i a cada passa que feia, li agradaven més. Amb la seva mirada intentava fixar tot allò que anava admirant, per a què quedés en la seva memòria retentiva i poder explicar-ho a les seves germanes fades.
Al fons de la gran planúria va veure una massa muntanyosa diferent de totes les que havia vist fins en aquell moment. I un cop més va quedar embadalida per aquella immensa massa rocosa tan bonica, de coloració vermellosa però canviant a cada moment del dia.
Atreta pels petits fruits, va voler saber quin gust tenien i, valga’m Déu! I que bons que eren! N’hi havien de verdosos, de groguencs, de vermellosos, però tots amb gust ben dolç que li van agradar d’allò més.
Quan va tornar al seu bosc, va explicar amb tot detall a les seves germanes el que havia vist, però com que no podien fer-se una idea del que descrivia, ella, valent-se d’un poder especial que tenia va projectar les imatges que havia acumulat a la seva retina sobre la superfície aquosa d’un rierol.
Impressionades per la bellesa d’allò que veien, totes les fades van voler veure aquell lloc tan bonic i asaborir aquells fruits dels que tant les hi parlava.
L’endemà, es van dirigir tot el grup a fora del bosc i quan van ser al davant d’aquell paisatge, les fades van quedar bocabadades per la bellesa dels camps i de les muntanyes. I quan van tastar aquells fruits rodonets aleshores ja van quedar ben convençudes que era un lloc ben especial i que responia a la descripció que la seva germana les hi havia fet.
La més gran de totes li va dir: “Bacassis, ja que així es deia la fada, ens has descobert una meravella de la naturalesa, i crec que haurà de dir-se com tu” I totes les fades van estar d’acord amb aquesta proposta.
I des d’aleshores aquella planúria va rebre el nom de Bacassis gràcies a aquella fada que va descubrir aquesta plana amb les vinyes i les muntanyes de Montserrat. Amb el temps, Bacassis va evolucionar a Bages.
Van anar arribant pobladors i una descendent d’aquella fada Bacassis enamorada de la comarca els hi va fer de guia ensenyant-los racons i llocs. I des de la distància els indicava: ”Mireu allí, mireu allà” i insistia un cop i un altre “Mireu allí i allà” i de tant repetir aquesta frase “Mireu allí i allà”, els nous vinguts la coneixien com “Mireia”. Però, ai las! ella no tenia el poder de projectar imatges com la seva rebesàvia i va cercar solució en un invent dels humans: una càmera fotogràfica que l’ajudés a retenir aquelles imatges tan boniques.
Els camperols que poblaren aquelles terres també tastaren aquells grans rodonets tan bons i provaren d’extreure’n el suc. A algú, un dia, se li va quedar oblidat en un racó aquell suc i va fermentar. Quan el va trobar al cap d’uns mesos el va tastar i sobtat del seu bon sabor el va oferir als veïns i tots coincidiren en qualificar-lo de DIVÍ i en remarcar les dues síl·labes DI-VI, li van escurçar el nom i va quedar com a VI.
I així és com va nèixer el vi del Bages.
E SE NON È VERO . . .
Text de Robert Martí
Foto de Mireia Tulleuda @mireiatual
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada