Els espaguetis manen

Un plat d’espaguetis és un sistema impossible de predir, no pots saber què passarà si tires d’aquí o si tires d’allà. En un plat d’espaguetis la predicció de futur és nul·la i no ens hi preocupem massa, ans al contrari, ens perdem en la seva total golafreria del desencert i de la incertesa. Tant ens fa si se’ns taca de tomàquet el costat dret del llavi o el costat esquerre, o si és crema de llet, salsa de ceps o pesto. Sigui com sigui, el que més ens fa somriure és tirar d’aquí i tirar d’allà, perquè tenim el control de l’eina i el descontrol total del moviment d’aquest ecosistema entrellaçat de fils de pasta. I això ens diverteix, ens fa jugar amb la llengua, amb tota la boca i amb el canell. Vinga cargolar i vinga succionar!

Quan som petits juguem amb ells, ens encanta posar-hi la mà, acariciar-los, estirar-los, tirar-los i fer que esquitxin. Creixem i ens fa gràcia saber agafar la cullera, la forquilla, o la cullera i la forquilla a la vegada. El fet és que ens sentim adults, com quan pelem la primera gamba, i així, ens endinsem en el meravellós món de les eines de control, ja siguin per menjar o per jugar.

D’adolescents els endrapem. El nostre desgast energètic fa que els devorem sense fixar-nos massa en el fascinant plat de cuina italiana que tenim davant.

En edat adulta els cliquem l’ullet i els comencem

a degustar mentre els estirem cap amunt i cap endins, necessitem escoltar el so del fideu entrant per la boca de pinyonet. I el so... el so és carnós, salivós... i així, podem arribar a quedar-nos fixament atrapats amb la seva textura. Tot mirant-les -aquestes llargues històries amb principi i final- les xuclem i les invitem al gaudi d’una digestió enrotllada, d’una orgia d’intestins!

Pels més savis és una mica descabellat, de fet, no se’n veuen gaire d’avis i avies menjar espaguetis. A casa meva els han canviat per les gules. Aquests petits cucs, cuquets o surimi d’angula, també tenen el seu propi ecosistema i tiris d’aquí o d’allà, mai saps quin d’ells t’esquitxarà abans la faldilla!

En fi que -ara, avui i aquí-, em deleixo, no sabeu pas com, per un bon plat d’espaguetis; fresquets, al dente, vestits de color, amb cosetes per entremig, per delir-m’hi i per no fixar-m’hi, per tancar els ulls i xuclar i no saber on ni com acabar!

I de cop i solta, obrir els ulls i veure que ja no en queda cap, ni un... però... si era un súper plat d’espaguetis! Ja... però els espaguetis manen.

Quina metàfora la dels espaguetis... ;)

Per Núria Farizo @nuriafaris