Era a la cuina mentre pensava en tu. Remenava paelles,olles,cullerots i motlles. Tot anava prenent forma i un minut empaitava l’altre dins el tic-tac del forn.
El dia havia despertat poruc i mandrós i em disposava a donar-li una mica de llum i valentia. Feia quatre mesos que havies arribat a mi, de casualitat, quasi de la mateixa manera que arriba una nova ampolla de vi sobre la taula, guanyant el temps, l’espai i la partida. Avui prendríem part d’aquesta nova collita, sorprenentment prematura i estranyament madura... Quatre mesos i ni un toc d’acidesa, increïblement suau i aromàtica... Màgia?
Havíem quedat per crear, jo et prepararia un bon dinar i tu el vestiries amb música.
Tenies pressa per arribar a dalt i vas pujar les escales tan ràpid com pujava la temperatura ambient a la cuina.
Jo cuinava, tu tocaves. Les olors es barrejaven amb els sons; la melodia era el xup-xup de la cassola i l’aroma eren els beats per minut de cada cançó. Les nostres mirades es diluïen enmig de l’espai que quedava lliure entre la cuina i el menjador, entre l’obrador i la pista de ball... En una d’aquestes mirades vaig distreure l’atenció dels fogons i tu vas equivocar la velocitat de la cançó, en una d’aquestes mirades un espetec d’oli en forma de cor va tacar el meu davantal i un bombo passional fora de lloc va distorsionar el teu ritme. Ens atipàvem de riure i ens deixàvem portar pel moment; les tallarines saltant a la planxa es burlaven de nosaltres, els cargols de mar conversant dins l’aigua sincronitzaven el nostre ball en ebullició, la sal caient del potet acariciava el marbre de la cuina, les espècies donant color als plats eren com aguts que cridaven a plaer...
Enmig de tanta gresca les cançons es van tornar recepta, entre tanta bogeria el menú del dia va convertir-se en llista de reproducció; en la disbauxa, l’ou va deixar de ser poché per ser com ell és, lliure i escorredís. Entre les olors i els colors i les copes de vi, aquell migdia s’havia tornat irresponsablement foll. Tot el que s’estava preparant amb delicadesa va quedar passat de temperatura, revolucionat de voltes, deixat de la mà de la sort dels fogons...tot, excepte aquell vi tan preuat.
Havíem quedat per crear i estàvem creant a l’inrevés.
Tu vas acabar fent el sofregit sobre la taula de mescles, de fet l’objectiu final és el mateix, oi? Una barreja que es va lligant i es va fent, i va agafant el gust de tots els ingredients, el swing necessari en tota bona recepta de cuina.
Jo vaig acabar fent música amb els plats, les forquilles i el repicar de les gotes d’aigua amb l’acer de la pica.
Era a la cuina mentre pensava en tu, feia quatre mesos que havies arribat a la meva vida i ja m’imaginava jugant a les ‘cuinetes’ al costat de la teva música. No hi ha res més bonic que creure en algú que omple els teus somnis i els pinta de color bordeus, no hi ha millor collita que la que neix del cor en època de tempesta, la seva serà una arrel forta i digna, i no hi ha lloc més llaminer per estimar que fer-ho entre fogons!
Per Núria Farizo @nuriafaris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada